Aquest eslògan, La France Présidente, s´assembla molt al que va fer servir (“El pueblo, Presidente!”) l´incombustible sandinista i ara de nou President de la República de Nicaragua, Daniel Ortega, en les últimes presidencials d´aquest país celebrades al novembre de l´any passat, i que va tornar a catapultar al poble a la il·lusió colectiva enarbolant-lo des de la base, de baix a dalt, i els resultats en primera volta ja van adjudicar-li la presidència. Ségolène Royal, salvant les distàncies, també va buscar ja durant les primàries del seu partit, com també durant la precampanya, i sobretot a partir d´ahir, en plena cursa electoral cap a l´Elisi, catapultar al poble francès a la il·lusió col·lectiva, de baix a dalt i a més entenent a la perfecció que el seu tiratge no anava vinculat tant a les sigles del partit com a la seva capacitat de transmetre amb sinceritat que ella representava una nova etapa, més enllà de les visions partidistes dels partits. I a priori ho ha aconseguit amb un argument ben simple, il·lusionant als francesos dient-los: els miro a vostès, i em veig a mi. No li ha calgut dir que entenia quins eren els problemes dels francesos, sinó que ella es reconeixia entre ells i era una més d´ells. I en un primer moment no els va convèncer amb grans discursos programàtics, sinó integrant la política en la cadena de problemes quotidians dels ciutadans, il·lusionant-los a l´evidenciar anar més enllà de les visions partidistes dels grans partits estatals. Malgrat les ferotges crítiques d´elefants polítics del seu propi partit, i de l´ambigüetat magistral del seu propi company F.Hollande, aquesta rebel, amb una pàtina fina de “savoir faire” a l´estil Mitterrand, ha aconseguit engendrar una nova relació amb la política que té a veure més amb les experiències dels individus que amb les concepcions ideològiques. No en va, fa seus valors que podrien semblar de dretes, com la família, l´ordre o la disciplina però que forment part de l´entramat d´experiències múltiples de les persones, i que pel fet de ser-ho, esdevenen claus per vertebrar un nou futur amb un major encaix civil. I si la defensa d´aquests valors, com de molts d´altres, comporta contradiccions ideològiques, segurament és que la societat en sí és contradictòria i llavors nosaltres no podem anar contracorrent. Fixeu-se, a més, que quan ha intentat tornar-se a posar la cuirassa partidista i fer jugar els elefants del seu propi partit, això li ha jugat en contra, i al carrer ha perdut pistonada.
Ségolène Royal, guanyarà o no, però en qualsevol cas haurà marcat una línea a seguir per molts dels partits europeus, fins i tot pel propi PSC, que després del revés electoral de les passades autonòmiques, salvat (i ben salvat) pel bon govern d´entesa, haurà de decidir quin és el seu nou full de ruta per foragitar les incredulitats i captivar de nou l´electorat. Pels catalans, però, Ségolène Royal pot enterrar aquell naftalí estil jacobí de fer política i estimular i fomentar que, en els Pirineus Orientals, i en el camp, per exemple, de les escoles de la Bressola, un marc jurídic més òptim pugui donar satisfacció a les demandes de les famílies d´aquest departament francès , tot respectant el projecte pedagògic i lingüístic d´aquestes escoles. Espero no equivocar-me, i confio en la resposta de Ségolène Royal a la carta de la Bressola (2a part).
A vilaweb publiquen la resposta a La Bressola de Bayrou i la de Royal. No hi ha color. La de Bayrou és entusiasta i explícita en aquest canvi històric a França, i la de Royal recorda el “talante” del PSOE que -com sabeu- en nom de l’Espanya plural no dubte a tallar el micròfon a un diputat si gosa dir quatre paraules en català. A França amb Bayrou és un inici. A Espanya no es pot anar més enllà ni amb els federalistes que no reconeixen que per federar se n’hi ha d’haver, almenys , dos. Es volen federar a ells mateixos. Onanisme?
Penso que la Royal no ha aportat res de nou al panorama francès. Els conceptes dreta-esquerra no s’han adaptat al nou mapa mundial. Els alemanys ja l’han foragitat de les seves vides i han obligat a un Govern unitari. Espero que a França passi el mateix i el nou President sigui Bayrou que obligui a l’entesa entre UMP i PSF. La ciutadania ja només vol progressar al marge d’una dreta-esquerra totalment difusa. Aquí, per exemple, dreta-esquerra s’ha reduït a valors morals discutibles i poca cosa més. Pensar que la Royal pot acceptar la pluralitat lingüística és desconèixer la seva idea de societat uniformista. Del que tots hauríem d’aprendre és del concepte de Identitat que donava Bayrou a Perpinyà: un arrelament a allò més proper i la universalitat dels principis de Llibertat,Igualtat i Fraternitat. Ségolène Royal ha begut de la font del seu marit (Chevenement ) i el seu model centralista radical (per entendre’n s: en Borrell de les autovies radials des de Madrid és un separatista comparat amb aquest home). Perquè sé que t’equivoques amb un PSF que no durarà molts anys, espero que Bayrou sigui el nou President francès i el primer que serà “amic” sincer dels catalans.De moment, és l’únic que ha parlat del català com a una riquesa que cal fomentar, i l’únic que ha afirmat que aplicarà la Carta de les Llengues de la UE. La Royal : muts i a la gàbia mentre canta La Marsellesa als mítings i vol que els francesos tinguin la bandera a casa. Patriotisme de fireta, aplaudit per Losantos.
amb els francesos hi confio tan poc que no se si creure´m això de la bressola…