Més enllà dels debats sobre urbanisme, en els que els models de ciutat dels diferents partits polítics podrien fins i tot arribar a convergir en les línees mestres si prenguessin com a referent “el manual de les ciutats mitjanes de Catalunya”, allò que diferencia uns models dels altres és la concreció i la sensibilitat en la que cadascun dels models és capaç de modelar i emmotllar el projecte a la idiosincràsia pròpia de la ciutat, mantenint i preservant aquelles singularitats que ens diferencien de la resta i ens situen com a referents. Dit d´una altra manera, aquell model o projecte que pot aplicar-se a qualsevol ciutat mitjana de Catalunya, a mi no em serveix com a model de la meva ciutat.
Em pregunto per què no he sentit a dir a cap dels candidats que serà exigent i, fins a cert punt, inflexible, en la preservació del patrimoni arquitectònic de la ciutat. Si teniu ocasió de badar pel centre històric, us recomano que us apropeu al lloc que il·lustra la fotografia. És un exemple d´allò que us deia d´emmotllar el model a la ciutat. A Vic s´està “rehabilitant” (o millor dit, aterrant!) des de ja fa uns mesos l´antiga “casa Caçador”, una construcció barroca-eclèctica dels segles XVIII-XIX, que tot i que l´aspecte que tenia abans de les obres havia estat objecte de nombroses intervencions al llarg dels segles, fou l´escenari i font d´inspiració d´una de les novel·les que ha fet més popular la ciutat de Vic, Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor. A dia d´avui, la majestuosa casa amb sales nobles i pintures incloses, catalogada segons l´inventari d´edificis i elements d´interès arquitectònic del centre històric de Vic, només conserva les tres parets de la façana, l´entrada principal i l´escalinata d´accés al primer pis, el qual, tot sigui dit de passada, ha estat enderrocat en part. A més, una de les tres façanes (la del Call nou) encara serà intervinguda. De les cavallerisses situades a la part del darrera ja no en queda res. Sincerament, crec que des de l´Ajuntament cal ser molt més curosos i exigents en les intervencions urbanístiques quan aquestes tenen com a objecte obres de rehabilitació d´edificis representatius, catalogats o no, de la nostra ciutat. I la mateixa o major exigència de filar molt més prim en l´estudi dels projectes executius que actuin sobre edificis antics, caldria fer al Patronat de la ciutat antiga, els membres del qual són arquitectes de professió, quan emeten els dictamens preceptius però no vinculants que els requereix l´Ajuntament per tal que posteriorment pugui atorgar la corresponent llicència d´obres al promotor de torn. D´alguns dels promotors ja no n´espero res, doncs en presumeixo un coneixement escàs o nul de la història de la ciutat, però sí de l´Ajuntament i del Patronat. Aquesta ciutat on la història ens ha fet rics no pot malbaratar ni un mil·límetre del patrimoni arquitectònic de la ciutat perquè en podriem quedar orfes, i d´aquí un temps lamentar-nos de les amputacions que, al llarg dels anys, s´han anat realitzant (en són unes quantes!), i fins i tot en algun cas “enterrant”…