L´Abadia de Sant Martí de Riells

Aquest petit país (i la seva gent!) no deixa mai de sorprendre´m. Aquest cop la sorpresa ha estat conèixer l´Abadia de Sant Martí de Riells, una petita i austera església romànica datada ja al segle X, al bell mig del Parc Natural del Montseny, però en la seva vessant gironina, ja a la comarca de la Selva. Per arribar-hi heu d´anar a Arbúcies i d´allà anar en direcció a Breda i just abans d´arribar-hi trobareu a mà dreta un indicador que us menarà a Riells (GIV5521) i més endavant ja haureu de seguir un rètol que us conduirà fins l´abadia. El lloc és un recer de pau i silenci impregnat d´història. De fet, no es tracta propiament d´una abadia (és el clam popular el que li ha adjudicat el nom), sinó d´una petita esglesia que fou regentada a partir de l´any 1941 per mossèn Pere Ribot, i és ell qui, amb esforç i voluntat, aconseguí fer de Sant Martí de Riells un petit enclau cultural català de referència internacional. Pere Casaldàliga, Vicenç Ferrer, l´Abat Escarré de Montserrat, o la Mare Teresa de Calcuta, per exemple, són alguns dels il·lustres visitants que s´han atançat fins aquest indret. Mossèn Pere Ribot, l´abat dels abats, tal i com solia referir-s´hi l´Abat Escarré de Montserrat, així com tots els veïns d´aquestes contrades, fou a més d´un polifacètic capellà, un dels primers en pronunciar una missa en català durant els anys més difícils d´aquest país. Malgrat que la mort el sorprengué l´any 1997, aquest post vol ser un record a la seva memòria i un reconeixement a la seva tasca pedagògica, nacional i cultural pel país.
I és amb Josep Montsant (fill de l´hostal Bell-Lloc que hi ha just al darrera de l´església), home honest i de treball compromès, i amb Josep Bohils, home de talla i d´idees clares, amb els qui conversant distesa i tranquilament, però amb el sentiment a flor de pell, vaig poder conèixer més d´aprop la història d´aquest paratge i de la seva gent. Aquest post també és un homenatge a ells, per continuar l´estela del mossèn, però també per la seva manera d´entendre la vida, sense presses però amb constància, sense límits però amb condicions, sense retrets però amb respecte. Cap dels dos portava rellotge i potser per això va semblar-me que en aquell racó de món, al bell mig del Montseny, durants uns moments haviem parat el temps. Va ser una plaer coneixe´ls i una lliçó escoltar-los. A mossèn Ribot, als dos Joseps (que podeu veure a la fotografia) i a tots aquells que en algun moment a la seva vida s´han preguntat què pesa un sentiment i què val una esperança?