Ahir dissabte entravem a Kosovo i concretament a Pec, una de les ciutats importants de l’encara provincia serbia, que es troba enclavada en una vall entre muntanyes vertiginoses farcides d’una densa pinassa. Hi arribavem seguint l’unica carretera que actualment es transitable ja que a priori nosaltres haviem decidit arribarhi per una de secundaria (com sempre!). La policia va alertar-nos, a mig cami, que estava tallada des de la guerra perque encara no s’havia reconstruit el pont que els bombardejos havien volat. Vam girar cua i vam seguir la via principal. Cap problema, ni tan sols a la frontera, que pagant 50 euros van autoritzarnos l’entrada amb la furgona, assegurant-la per segona vegada, ja que a Kosovo, per la situacio en la que es troba immersa, l’asseguranca convencional (green card), no serveix. A Pec, aparentment es respira una calma que deixa entreveure un pais a les portes de la independencia, i amb molta mes vitalitat que la resta de les provincies serbies. S’hi nota que els molts militars desplegats han estat una font d’ injeccio economica per Kosovo, i en concret a Pec, on hi ha un dels quarters generals de l’ONU. Als militars, els preus baixos els fan deborar productes de luxe, com roba de marca o joies. Es venen a cabassos. De joieries, n’hi ha tantes com burres pel carrer, que els serveixen per sufragar el deficit lluminic que pateixen. El soroll dels vells motors, barrejats amb la flaire del fuel que els alimenta, t’ajuden a imaginar l’atmosfera de supervivencia d’un territori castigat pel conflicte belic, on encara fumejen les brases. No en va es veuen arribar furgons policials de les forces de Kosovo(no de l’ONU), carregats amb bosses i motxilles atapeides d’armes, i que davant l’estupefaccio de tal ostentacio, intento fotografiar. Vessada l’emus. A l’instant, un armari amb cames se m’acosta i ens convida a entrar a la comissaria. A dins, tots armats fins les dents, ens fan ensenyar les fotografies i intentem acreditar amb la ingenuitat turista que hem comes un error. Arrufen el nas, pero se’ns creuen. Potser la cara d’acollonits ens ha delatat (o ajudat!!!). Amb la llico apresa, desfem el llarg cami que ens hi ha portat, darrera l’estela d’un furgo de la KFOR que seguim fins la frontera de Montenegro. En breu, algunes fotografies.