De Balcances

A partir de dilluns dia 13 i fins divendres 24 d´agost, juntament amb bons companys, intentarem trepitjar 5 repúbliques i un protectorat. Bòsnia, Serbia, Montenegro, Albània, Croacia i el protectorat de l´ONU, Kosovo. Repeteixo visita en 2 dels 5 estats, Bòsnia i Croàcia, que fa més de 5 anys ja van despertar-me la curiositat. Emmirallar-se a les mil·lenàries pedres de la vella Ragusa tot passejant per l´Stradum (carrer principal) de Dubrovnik tornarà a ser tot un privilegi, i ni tan sols l´espectacular incendi que ha amenaçat aquesta ciutat (patrimoni de la humanitat des de 1979), haurà mermat els ànims dels seus habitants, que han demostrat estoicament un esperit nat de supervivència restaurant pedra a pedra i amb molts pocs anys el que més de 2000 projectils serbis van destruir l´any 1991. Però encara em desperta més il·lusió veure reconstruït l´històric pont de Mostar (l´únic vestigi patrimoni de la humanitat a Bòsnia), construit pels arquitectes turcs fa més de 500 anys, i bombardejat per les forces croates. Jo mateix vaig veure´l enrunat, destruït i substituït per un pont militar provisional. De la mateixa manera que el bombardeig croat del pont l´any 1993 va evidenciar una guerra fraticida entre bosnis musulmans, serbis i croats, la seva reconstrucció va confirmar l´esperança de la pacificació definitiva entre ells mateixos.

El gruix del viatge, però, el centrarem a Montenegro, un país amb la independència recent reestrenada des de fa poc més d´un any, i el primer exemple d´un procés de segregació no violent a la zona dels Balcans des de la desintegració de l´antiga república federal socialista de Iugoslàvia. Tot i que a la dècada dels 90 va ser l´única república iugoslava que va decidir no independitzar-se i mantenir-se fidel a la república federal, sota el paraigües de la Sèrbia de Milosevic, el 2003 van pactar i promulgar una “constitució” ambigua però suficientment flexible per intentar 3 anys després obrir el procés de separació que conduiria el país (aproximadament 16 vegades més petit que Sèrbia) a la seva definitiva i formal independència.

Les incursions a Albània, un dels pocs països del món (per no dir l´únic) que va ser oficialment ateu (la pràctica religiosa estava prohibida fins fa 50 anys), amb un índex de natalitat brutal però un dels països més pobres d´Europa, ofegat històricament i bandejat al final dels 90 per la crisi dels “bancs piràmide”, o la visita a l´actual protectorat de l´ONU, Kosovo, expectant després que el seu primer ministre hagi posat data a la declaració unilateral d´independència pel novembre d´aquest mateix any si l´ONU no aconsegueix convèncer Sèrbia i Rússia, dels bons auguris de la seva resolució secessionista, seran experiències frepants per unes vacances diferents. Com sempre, us mantindré informats. Bones vacances!