Amb un èxit rotund ahir vam ser molts els que vam voler i saber dir PROU amb civisme i tolerància. I més enllà de les pancartes, de les banderes i dels clams, vaig poder copsar la subtil però esperençadora ansia d´alguns ciutadans d´esdevenir protagonistes. Passar de ser “extres” a ser “protagonistes”. De callar i renunciar a parlar i exigir. I és que a la manifestació d´ahir allò important era la lletra petita, la que només es llegia entre línees. Com per exemple, la que es desprenia dels comentaris d´alguns manifestants que sense parlar català, ni portar banderes ni pancartes, i ni tan sols cridar, van voler ser partíceps voluntaris d´una manifestació que, en últim terme, reivindicava la força de la nació per viure millor. Us en diré els dos millors exemples que vaig poder sentir (no tenen desperdici) i que són el senyal inequívoc que alguna cosa està canviant: “prefiero la bandera que me da de comer que no la que me vio nacer” espetava un home al seu company escardelenc, que tot assentint afirmava: “ese griterío me zumba la oreja pero que perderíamos con lo que piden?”. Què carai, els vaig felicitar i els vaig donar la mà! Vam conversar un parell de minuts, ells en castellà i jo amb català. Cap problema. No compartíem l´orígen però si el destí: tots erem allà. Van continuar caminant i seguint la marea humana sense sentir-s´hi extranys. Aquesta va ser la millor recompensa. Una recompensa que als agents polítics i socials que no hi van ser els va fer quedar ben retratats…

PD: també podeu llegir bones cròniques de la mani als blocs del Jordi Casals, del Raül Escobar, de l´Iñaki Escudero i del Carles Banús, que m´he adonat que han estat obviats en el seguiment de blocs d´osona.com. Tots són grans blocs i crec que cal tenir-los presents!