Ahir vaig tenir un somni…

L´he estat seguint de prop els últims dies. Barack Obama té els atributs i els defectes de tot líder. Ho sap i ho aprofita. Desperta il·lusió i transmet confiança. Dos dels tres baluards imprescindibles per fer moure el gran corró nordamericà. Quan li cal té bona arenga i esperança “lutheriana”. Malgrat no enarbolar el baluard de l´experiència, aprofita bé la seva pàtina d´inexperiència tot i no haver-ho d´apendre tot de cop. Beu de l´esmorteïment generalizat de la política nordamericana i de la seva innata capacitat (aquesta no s´aprèn!) d´injectar dosis d´il·lusió i esperança a una nació jove amb ganes de canvi. Obama ha aconseguit fer trontollar (quan no volatilitzar) les fermes expectatives de l´exprimera dama Clinton, que curada d´espants (fins i tot dels de “faldilles”) finalment ha decidit arremangar-se i baixar de l´autobús, per fer més amè i humà el seu bon projecte electoral. Una Hillary arremangada i menys “tatcheriana” pot guanyar en humilitat. Malauradament a Obama la “blanca” realitat americana pot acabar diluint-li, en l´últim tram de la seva impecable trajectòria, la seva honesta esperança. Però la confiança en el sistema de tots els nordamericans segurament és envejable. I si ahir, com l´any 1968, hagués estat al vell hotel de Memphis potser hagués tingut un somni…