Tot i que Montilla fa gala de plantar cara al govern de Madrid, mai fins ara ha aconseguit doblegar-ne la voluntat política en temes d´estat. En la qüestió del finançament, i ara més que mai, li calen “fets, no paraules”.És un bon moment per predicar amb l´exemple. I no pot fer-ho sol. Necessita estimular l´esperit polític unitari del 30 de setembre de 2005. D´ell depèn trobar-ne els ponts que ho fagin possible. Ningú entendria el contrari. La dignitat del càrrec de President l´obliga a anar més enllà d´on estaria disposat a arribar. L´obliga, com a mínim, a reclamar inflexible l´acord bilateral contingut en un estatut ja prou amputat i ser garant de l´unanimitat d´acció i votació de tots els grups polítics catalans a Madrid, sobretot dels 25 diputats del PSC. I és que si a Madrid ja ni tan sols podem exigir la forma (calendari i pacte bilateral) com volem defensar el fons (sistema de finançament)? És una perversíó constant sustentada sota una política de qui dia passa any empeny. És el vell remei del peix al cove. I de ben segur que també ara es trobarà algun argument per poder sortejar l´impàs. I tal dia farà un any. Algun dia, però, ni llepant-nos les ferides podrem amagar tantes mossegades (i mentrestant, què farem? esperarem impacients o actuarem conscients?).   

PS: fixeu-se com s´aguanta el cove…sembla que hagi de caure no? doncs (renoi!) gairebé fa 30 anys que s´aguanta!