Fins quan desenes de xoriços (ja no en són 4!) ens prendran el pèl als milers de desgraciats que encara ens creiem això de la política? Quantes més escòries tenim infiltrades i exercint quotes de poder dins dels ens públics d´aquest país? El bastió socialista més preuat de la història s´escula directa a la claveguera. De res serveix sentir ara dirigents de l´actual cúpula omnipresent del PSC, com José Zaragoza i altres de més brillant oratòria, amics íntims tots ells dels detinguts, enumerant les mesures disciplinàries que prendran de confirmar-se l´evidència. Amb quin dret lladren alguns quan tenen cadells corruptes que els llepen? Aquests són els “Fets, no paraules” que necessita el país? I la manera que “Catalunya, suma +”, com deia una campanya de CIU? Fins quan la política serà el bastió d´uns quants mediocres? Sort tenim que el temps acaba posant tothom al seu lloc. I la pregunta és la següent: el solc produït en els fonaments dels dos grans partits majoritaris d´aquest país pels últims afers de corrupció els estabornirà electoralment? Tot i dubtar-ne, estic convençut que el país ho agrairia. Potser cap partit polític és perfecte, com tampoc ho sóc jo ni cap dels humans, però us puc ben assegurar que el rigor i transparència del partit i projecte pel qual ara estic lluitant (malgrat disputes internes estèrils que no porten enlloc) no té res a veure amb l´amalgama prepotent de les màquines de poder que avui representen CIU i PSC. Potser caldrà passar-los el ribot.