El camí del mig

Malgrat els rius de tinta vessats sobre Vic, i bo i reconeixent que la precipitació, improvisació i manca de planificació i diàleg entre els diferents agents implicats ha estat un llast i un error, la boira continua abrigant una ciutat pionera en polítiques d´acollida i en la que els propis nouvinguts, lluny de càmeres i flaixos, reconeixen sense pal·liatius la bona feina feta socialment. Però de tot plegat n´hauríem d´extreure una conclusió: la forta bipolarització i mediatització del debat del padró (amb papers o sense) ha impedit parlar de matisos. No hi hagut terme mig. Ara, però, i un cop garbejat l´afer i rectificat l´error, espero que els matisos apareguin i que el debat sigui més serè i menys poruc. I hauriem de tenir temps i ganes per a fer-ho. No hauria de ser tant difícil convergir-hi plegats. Deixant de banda els extrems, que s´autoalimenten sempre, caldria cercar el camí del mig, tal i com ho avançava en algun dels comentaris propis  dels posts anteriors sobre tot aquest afer. Ho resumeix bé, la mesura 23 (pàg.52) del pacte nacional per la immigració: “Cal garantir que les persones accedeixin a l’empadronament si compleixen els requisits que marca la Llei de bases de règim local i si la seva voluntat explícita és residir en el municipi; cal donar, també, resposta a la situació de les persones sense domicili fix.” I d´aquest enunciat (sobretot del subratllat), uns i altres, se n´han apartat. És evident, doncs, que tothom n´haurà calculat els costos d´oportunitat. El camí del mig, però, és clar: cal empadronar tothom que compleixi els requisits de la llei de bases de règim local (16.2), o el que és el mateix, empadronar tothom que acrediti la identitat amb un passaport en vigor.