Una tarda a la Devesa de Tor

Quan el fred de fora et congela les idees i el sofà et segresta la tarda, només l´atzar et pot fer moure el cul un diumenge a la tarda. Abstenir-s’hi sedentaris i conformistes. L´experiment és a una hora i quart de camí. Només després d´anar-hi podràs jutjar si l´atzar t´ha jugat o no una mala passada. M´atreviria a dir, però, que l´atzar és generós amb qui no és mandrós. En un ambient barroc però ungit d´estils orientals i resguardats del fred sota una típica volta catalana dibuixada pel llambregueig de les espelmes, les converses no tenen límits i sovint l´èpica les incauta. Cal deixar-se anar. Només el gel del got barallant-se amb el cacaolat fred que hi aboco i el xiuxiueig de les noies sorpreses de la taula del costat, em retornen al país dels lacets on vivim, on un diari godó fa d´un article polític la capçalera del dia. Ja hi som. L´estèril debat intern del PSC és més precís que la maquinària d´un rellotge suís. Reapareix sempre en el moment just per acabar morint a cop de talonari. Ara ja són molt pocs els que encara avui s´entesten a jugar un partit que ja no té àrbit i amb un equip sense cantera. Prou temps hi ha hagut dins del PSC per reivindicar i anteposar l´interès del país per sobre l´interès de partit per oxigenar el projecte. Un projecte que, avui, ja és caduc i incapaç de respondre (per sí sol) a les necessitats del país perquè aquestes xoquen amb la voluntat socialista majoritària de compartir un projecte amb Espanya. Una altra cosa és que, ara, atiant un debat intern que mai ningú ha escoltat, alguns intentin, després de 40 anys dedicats al projecte, salvaguardar-s´hi la jubilació! De fet, hi tenen tot el dret. Topen, però, amb un partit poc agraït. A la Devesa de Tor ja és fosc i la nit encara s´allargarà. Aquest cop no us explico com anar-hi, la xarxa ja us ho facilitarà.