Fa uns dies la curiosa pregunta d’un nen d’Olot sobre les pedres va fer-me postejar sobre el tema. Ahir, sota l’auspici d’uns amics de la ciutat comtal, va reaparèixer l’enigma. Aquest cop centrat en les pedres del camí. Les que van decidir no ser mur. Vam arribar a una conclusió ja sabuda i tal i com fa temps va ensenyar-me una persona especial, mai hauriem de moure una pedra del lloc on la trobem. I si ho feu, que sigui només per regalar-la. Les pedres del camí, malgrat no semblar-ho, resten endreçades. Cadascuna al seu lloc i amb la seva funció. I és que les pedres, eternes elles, podrien tenir el do de la casualitat passada i futura. Aquella casualitat interna que fins a cert punt Sigmund Freud negava i que Carl Jung, el seu deixeble i bon amic, defensava. En certa manera, la humanitat també és fruit d’una casualitat que reposa sobe pedres. Casualitats que, temps era temps, ja existien a la cort del nostre Rei Pere III El Gran, fill de Jaume I i Violant d´Hongria. Ara, del curós estudi de les seves restes, se’n podrien esbrinar algunes més. No en va, passat és futur. (foto: pedra mil·lenària regalada i molt especial).
si no tinc mal entès en S.Freud i en Jung van acabar a osties,no?
baixa de la figuera tu Freudia que aqui tenim prous problemes.Ballana tu també digues que penses sobre l’enquesta d’El Periódico que tens bon cop d’ull tu sempre
m’agrada
Uffff…
més aviat seria una menjada de coco!
quina filosafada!