Anècdota curiosa de tot just fa 10 minuts. Un nen (que sembla estar d´excursió amb l´escola)  em sorprèn per la Plaça i mentre amb una mà sosté un paper i a l´altra un entrepà, em diu: li importa contestar-me una pregunta senyor? L´atribut de “senyor” em fustiga però assenteixo a la pregunta. I el nen m´espeta: Vostè creu que tota pedra vol ser paret? Com?-li ho demano-Ell repeteix: si creu que tota pedra vol ser paret. Frepat per la curiosa i matinera pregunta faig assentar-lo al banc del Merma (nen que aquí i podem estar estona!!). Ja assentats, li demano: com et dius i quants anys tens, trempat? Dídac i tinc 8 anys, em contesta. Tot i que el posat s´assembla poc al de “mecanoscrit del segon orígen”, crec que en comparteixen l´edat. I d´on ets? d´Olot, em diu. Ep, comencem bé vailet!! (aquest nanu em cau bé!!). Vinga va, anem per feina, li dic. Tota paret necessita pedra però no tota pedra vol ser paret, li dic. I li afegeixo, totes les pedres, com les persones, necessiten vida, i formar part d´un projecte, que pot ser col·lectiu o individual. Si és col·lectiu, la pedra voldrà ser paret. I si és individual, la pedra es quedarà al terra. Tot hi cap, en el mon de les pedres, no trobes?. Rumia un instant i diu: Sí. I riu (es fot de mi??). A cau d´orella, li dic: l´entrepà, de què és? De fuet de Vic o de fuet d´Olot?-li demano. Assenteix amb el cap però no contesta, s´ho apunta i marxa sense dir res més. A mitja plaça es gira, em fa adéu i somriu. Li corresponc. En Dídac d´Olot (àlies el “petit psicòleg”) m´ha fotut el cap a can rumia…què voldria ser s´hi fos pedra, m´autopregunto. Ai làs, bona pregunta…