“Cataluña-Espanya”, la pel·lícula

cataluna-espanya1Els divertits títols de crèdit ja convidaven a l´eclosió de les 14 persones que estàvem a la sala. És la mateixa proporció de catalans i catalanes que s´interessen per l´encaix o no de Catalunya a Espanya? Ai làs, estem arreglats…! La bona peli d´Isona Passola són 75 minuts d´opinions contradictòries, algunes vomitives. De totes elles, em quedo amb la més espontània del Xavier Rubert de Ventós: les fronteres dels estats s´han fet amb sang (dels soldats) i semen (dels emprenedors-reis). No li falta raó! De la peli, però, surts tal com entres. I penses tal com pensaves. Això no ho arregla ni déu! Per tant, la meva reflexió personal és que a nosaltres, no cal que ens entenguin. I a ells, no cal que els entenguem. No som ni millors ni pitjors, simplement som diferents. I a l´armari no hi ha roba per tots. Sortim-ne i vestim-nos fora. I un cop l´any la liem plegats. Sopar d´excompanys, catalans i espanyols, per exemple. I amb el millor Fino i la millor Ratafia ens muntem una festa que t´hi cagues. I tal dia farà mil anys…

Mosques a la sopa

moscasopa11Zapatero té mosques a la sopa i abans d´accedir a la presidència europea vol les mosques mortes o els plats nous. Però va molt tard i la presidència serà un calvari. Li arriba en el pitjor dels moments. A Zapatero, Alfonso Guerra li va “cepillar” l´estatut però també el “talante”. Criticat com mai, fins i tot més que tots els seus predecessors, s´ho juga tot en els propers 6 mesos. Caixa o faixa. Benvinguts a la tòmbola. El govern d´entesa, aprofitant el moment, s´ha afanyat a posar deures in extremis abans d´engegar-ho tot a rodar. Això no pot sortir bé. Menys mal que Esquerra ha cuinat abans l´avantprojecte de llei de consultes populars per via de referèndum (sí senyor!). A Espanya, la reforma laboral pot fondre els ploms i els treballadors burinen una vaga general (en plena presidència?). A Madrid, els 25 diputats del PSC ja fan cura d´estómac per empassar-s´ho tot. Qui es mogui, no surt a la foto. I Chávez n´és el fotògraf. A CIU, volent rentar i “guardans” la roba dins la Casa de l´Artur, va i li surt una esquerda que amenaça ruïna (adéu al xiringuito!). Retratar-se amb la ministra González-Sinde té nassos. La Z de “Zapatero” és ara una Z de “Zumbido”, el de l´olla a pressió que ja bull i sense ningú a la cuina. I amb la gana que té Europa només falta que els serveixin mosques a la sopa..

 

 

L´home que feia coses rares amb les mans

Dissabte al migdia, en plena efervescència del Mercat del Ram, vaig anar a “fer un túnel”. És l´argot que es comença a fer servir per anar fins a Olot per Bracons. M´agrada. Té gràcia. Mentre conduïa, doncs, i sense deixar les mans del volant (pe no infringir la normativa!) vaig gravar amb el mòbil l´entrada a la boca del túnel. El cotxe del davant, nou de trinca, el conduïa un senyor de mitjana edat que de sobte, ai làs, va començar a fer coses rares amb les mans, frenant de cop i fent ziga-zagues. Deixava el volant, es posava les mans al cap, bellugava tot el cos, fins i tot gairebé s´aixecava del seient, semblava boig…No va ser fins ben entrat el túnel que vaig adonar-me que no portava els llums encesos (amb tanta lluminària dins del túnel!!) i que a més el piuet vermell del mòbil gravant davant del parabrises podia estar enlluernant aquell conductor (ei, filant molt prim eh…). Vaig pressuposar que l´home raru m´escridassava a mi per portar els llums apagats i el piuet vermell encès que l´enlluernava. Això no es veia ni en temps de la guàrdia civil. Frepat per la mala llet d´aquell home raru vaig apropar-me al seu vehicle (incomplint llavors la distància de seguretat) per llegir sota la placa de la matrícula el nom del concessionari i veure d´on era aquell conductor estrellat. Era de Cornellà (dominguero?). I llavors se´n va endur una pitada que va fer història….i van baixar tots els sants que tenia a mà! Després l´home raru va parar de fer ziga-zagues i ja no va bellugar-se del seient durant tot el trajecte. Havíem fet les paus! 

PS: en el video veureu com va frenant continuament i si pareu atenció veureu com treu les mans del volant i fa coses rares…

Som-hi, per la UVIC!

uvic-logo1Algú pensa posar el crit al cel pel súbtil però incisiu desmantellament de la UVIC a favor de Manresa? El brindis de l´alcalde de Manresa amb els responsables de la Fundació Universitària del Bages (FUB) per impartir el proper curs 2009-2010 el grau d´Educació Infantil, no ha fet posar els pèls de punta a ningú? Ara resulta que en aquelles carreres universitàries que la UVIC, a base d´esforç, paciència i suor, ha aconseguit esdevenir un referent en el mapa universitari català, es desdoblen en favor de la FUB amb un nou grau adscrit a la UAB, mitjançant pràctiques com a mínim dubtoses en quan  a l´adjudicació (hi ha donat llum verda el consell interuniversitari?). Deslocalitzar titulacions que funcionen en un àmbit universitari concret, com és la UVIC, sembla anar en contra, fins i tot, de les pròpies polítiques del Departament d´Innovació, Universitats i Empresa, que no han apostat mai per la dispesió de titulacions dins d´un mateix àmbit geogràfic o unviersitari. No hi ha dubte que darrera la basta maniobra s´hi amaga un objectiu polític que, sota els auspicis de tots els partits implicats en el govern tripartit de Manresa, així com en el de la Generalitat, semblen apostar per dotar Manresa d´una capitalitat universitària. És evident que la pròpia Universitat de Vic ha vist la maniobra amb perplexitat, per dir-ho suaument, però també és obvi que la institució està collada de mans i mànigues pel contracte-programa, la qual cosa impedeix fer grans escarafalls. Políticament, però, cal que algú es planti i que ho fagi en clau de ciutat, comarca i país.   

Una costa de fireta?

costabravaEls comensals del banquet pantagruèlic, celebrat al desaparegut Paradís de Fornells l´any 1908, on Ferran Agulló encunyà per primer cop (i entre amics) el terme Costa Brava, haurien decapitat la responsable del Patronat de Turisme de la Costa Brava per l´escàndol de les fotografies falses. Si en el litoral que configura la nostra Costa Brava (de la Selva fins als dos Ampurdans, i que per ser fidels a la història i respectuosos amb la geografia caldria incloure-hi el litoral del Rosselló) no som capacos de trobar-hi platges idíl·liques a recer de turistes d´alcohol i hamburguesa ja podem plegar. No ens calen mentides ni fotografies retocades per promocionar la nostra costa. O es pensa, senyora, que tenim una costa de fireta? Ai làs, on collons es pensa que desembarcaren els romans? I quines foren les dues primeres poblacions descobertes pel turisme internacional? Millor que tanqui la porta i apagui el llum, senyora…

Can Fanga, enfanga o apuntala?

prat-espinavellA la metròpoli catalana, són molts (la gran majoria) els que saben i entenen molt bé en quin país viuen i en quina ciutat dormen. Sovint, doncs, la generalització de pixapins i kamakus és injusta i causa estralls. Per això intento evitar-la, tot i que per pròpia convicció, a vegades, se´m fa difícil. Ho reconec. Ara bé, els episodis insultants de les últimes setmanes protagonitzats per uns pocs però autèntics kamakus i pixapins arran del soroll d´esquetlles i campanars a les contrades veïnes m´irrita. És morralla metropolitana. La incultura disfressada de nou ric em fa fàstic. Més enllà d´asfalt i totxos, aquest és país d´esquetlles i campanars. I per molts anys!. Però d´això, amics, no en podem viure i aquesta és la putada. I quatre rics nouvinguts se´n valen. L´esquetlla i el campanar, el colmado i el bar de poble, necessiten d´ells per omplir el calaix. Siguem clars. Qui aniria a les antigues masoveries, reconvertides en cases rurals, sinó la gent de ciutat? Qui compraria pitus de fusta i souvenirs empulsinats sinó  kamakus despistats? El què cal fer-los entendre és que per escapar-se de la gran ciutat el peatge no és barat. Hi ha galls, vaques, arbres i boscos naturals, campanars, ermites i coves, pagesos i masovers, prats i femers, que estan contents d´aveurar forasters, sempre i quan no se´ls exigeixi més!! Per favor…

“L´home”, President

Humilitat, honestedat, constancia, sentiment, valors i ordre. Són 6 paraules (l´ordre no altera la cosa) que han fet possible generar il·lusió i confiança en un projecte polític compartit de baix a dalt. Són els valors de “l´home” i no el color de la pell el que l´ha catapultat a l´olimp. I d´aquests valors dependrà no caure´n. Sort!

Qui són els bons?

israel-palestina11Els que moren? Els que maten? En el conflicte israelo-palestí crec que no hi ha bons ni dolents. Perquè per haver-n´hi hi hauria d´haver tan sols una víctima. I en aquest cas n´hi ha dues. El poble palestí i el poble israelià. És un conflicte entre 2 víctimes fruit d´una disputa immobiliària per un tros de terra. Pels palestins, la seva única pàtria. (com ho són per nosaltres, els països catalans). Pels jueus israelians, l´única terra al món que com a poble poden anomenar casa seva. Els dos pobles han estat històricament víctimes d´un mateix opressor, Europa, que va colonitzar, explotar i humiliar el poble àrab però també perseguir i exterminar el poble jueu. Per tant, les 2 víctimes estan en l´únic lloc del món on poden estar. I és obvi que cap d´elles marxarà ni guanyarà unilateralment. Això sí, la violència i els coets d´uns i altres, així com els drames humans que se´n deriven són absolutament injustificables. És per això que un divorci just (que no equitatiu) entre les dues parts sembla inapel·lable, improrrogable. Però com en tot divorci, les 2 víctimes hi sortiran perdent. Però potser és el compromís dolorós que, previ acord urgent sobre la indignant situació de refugiats palestins, els dos pobles han d´assumir: compartir un pis (tros de terra) que ha de tenir 2 propietaris (estats) amb uns drets i deures sobre uns elements comuns (llocs sagrats en disputa) que ambdues parts hauran de respectar. Interessants també els punts de vista sobre el tema expressats pels amics i companys Jordi Casals i Iñaki Escudero, tot i no compartir part del contingut d´aquest últim. Vegeu també el video (a la dreta) de la concentració a Vic per condemnar l´atac a Gazza.

Circ Ozó, endavant!

Aquest Nadal el Circ Ozó instal·larà per primer cop la seva gran i nova carpa futurista a Vic. De fet, a Vic, inicien la seva primera gira. El Circ Ozó, amb Ricard Panadès al capdavant, i amb base operativa a Sant Bartomeu del Grau per la complicitat sorgida amb l´Ajuntament (xapó!), és el projecte de circ català itinerant més nou del nostre país. Les subvencions de l´any 2007 de l´ICIC de la Generalitat de Catalunya li han destinat 170.000€ per finançar part de la nova infraestructura. És un bon exemple de com estimular la producció artística circense catalana i un impuls per projectar amb força el circ contemporani català a Europa. És de justicia reconèixer l´esforç dut a terme per la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya per signar el primer protocol de col·laboració per a les gires de circ a Catalunya i el posterior (i primer!) Plà Integral de Suport al Circ. No en va a la web de l´Ajuntament de Vic (i per primera vegada a la història) ja s´hi pot veure el banner publicitari del Circ Ozó. Xapó! Sembla que finalment el circ contemporani català veurà reconeguda en part la seva lluita per la dignificació pública d´una de les arts escèniques més complexes i de major impacte. El col·lectiu ja no haurà de patir més la humiliació a la que els sotmetien alguns ajuntaments del nostre país quan hi estaven de gira:  un circ? parli amb la policia!Alguns hauran entès (espero que per sempre!) que tant es pot consumir cultura al “palco” del Liceu com a la carpa d´un circ! Ja és hora que les polítiques públiques d´aquest país no girin l´esquena a aquells artistes que durant anys han aguantat el bastió de la tradició circense catalana. Aquest Nadal, el Circ Ozó, és un bon regal! 

El somni de la il·lusió

Il·lusió, projecte, valors i xarxa. Són els 4 ingredients que faran que Barack Obama demà fagi història. Un sunami de vots, molts més dels que la gent s´imagina, faran d´Obama el President més cobejat de la història americana. No hi haurà lloc pel prejudici racial perquè l´empatia no distingeix colors. Obama ha destil·lat il·lusió pels 4 costats i ha sapigut emplaçar, amb una empatia sense límits, a tots els ciutadans a un repte col·lectiu: el de compartir un projecte farcit dels valors de sempre però reinventats de nou. El vell somni americà reinventat. Un projecte que no ha desafiat a ningú fent-hi participar a tothom. I la xarxa, l´invent més gran del món per compartir il·lusions, ha estat vital per projectar el mite. Aquesta gesta anihilarà part de la mediocritat política que ens envolta i esdevindrà l´estela a seguir. Al meu país també li convé això, i molt!  Obama ha entès com ningú que el càrrec més important de la democràcia és el de ciutadà. Malauradament, són molt pocs els polítics d´aquí (nacionals i locals) que ho entenen així. Demà, per molts, el somni de la il·lusió s´haurà fet realitat.