La bata

Aquesta setmana m´he barallat amb la de la foto. Ha estat un estiba i arronsa que finalment ha acabat amb victòria per part meva. Al final ha caigut abatuda i me n´he desempallegat. Té més anys que jo, ja ho sé (i a més és queca!) però escalfa…que t´hi cagues! I és l´únic al·liat que m´ha permès el refredat. És per això que no he tingut ganes d´actualitzar el bloc. I mira que de merda enverinada pels diaris n´hi ha sortit un munt. Entre l´entrenyable ossa hvala que, per cert, m´hi vull reunir d´aquí poc (!!!), i el complot pijo-carca mesetario amb reducció sociovergent contra en Benach, alguns ingenus s´han oblidat fins i tot que els costarà arribar a final de mes. I és que d´això es tracta companys, en èpoques de crisi cal tenir el personal entretingut mastegant morralla. D´això, en l´argot màgic, se´n diu misdirection. És a dir, fer desviar l´atenció del públic del veritable punt de conflicte. Ep, i si t´enxampen, escapa´t per la tangent. Digues que la culpa és dels EEUU. Ara està de moda dir-ho. És una bona manera de tapar-se les vergonyes. La bata, però, també les tapa si vols!

PS: Llegiu l´Oda a la bata d´un amic i company blocaire. La primera oda a una bata.

Fets, no paraules, però el marron que se´l menji un altre!

Fa uns dies Montilla esbroncava Zapatero per l´incompliment flagrant del govern espanyol en la dotació pressupostària de la llei de la dependència. Però només van ser “paraules”. De “fets”, cap ni un. El “fet” irrefutable hagués estat el vot en contra dels 25 diputats del PSC als pressupostos del govern Zapatero. És trist veure que el vot afirmatiu dels 25 als pressupostos de l´estat espanyol ha esta totalment gratuït. L´aportació catalana ha estat nul·la. Però ja no tan sols per la desidia en reclamar el nou sistema de finançament, sinó que ni tan sols s´ha aconseguit esgarrapar calés per complir les estipulacions de la llei de la dependència que manen repartir-se a parts iguals entre les dues administracions les 2/3 parts del cost del servei. Per culpa d´això, el cobrament de les prestacions per part de les persones amb dependència moderada (que seran la majoria!) que el 2011 havien de començar a cobrar és ja una utopia. I malgrat no ser un departament de la seva incumbència (!!!), aquest PSC ja ha anunciat que caldrà demorar el pagament d´aquelles prestacions. És una irresponsabilitat política majúscula que torpedina l´eix social que vertebra el discurs socialista de Montilla. Però dins la parròquia socialista, com sempre, ningú piula. És una de les primeres vegades que el projecte polític del PSC embarranca pel seu flanc social, l´últim que li quedava en peu (després del desmoronament del flanc federal-nacional). És per això que a la consellera republicana d´Acció social i Ciutadania, Carme Capdevila, li tocarà aguantar la burra i menjar-se el marron. I li caldrà fer malabarismes per ensortir-se´n, doncs les reclamacions dels ciutadans no seran poques. Mal negoci aquest…

Qui és el secretari?

Els de l´altre cantó del bassal tornaran a tenir un president èpic. Com Lincoln o Kennedy. Aquest cop, però, serà negre. Primer repte. Primera victòria. Però quants anys viurà Obama exercint el càrrec? Segon repte. Segona victòria? Dependrà de 2 coses. Del secretari particular i dels magnats de les finances. A Obama li caldrà fer cas del seu secretari particular quan aquest li desaconselli la presència en determinats actes. I no titllar de fills de puta als magnats financers (encara que ho siguin!). Són les 2 premises que li calen per no seguir l´estela mortuòria dels dos èpics predecessors. Lincoln no féu cas al seu secretari quan aquest li recomanà no anar al teatre la nit que van assassinar-lo. Kennedy no féu cas al seu secretari quan aquest li recomanà no anar a Dallas en el que seria l´últim viatge del President. De la mateixa manera, els respectius els recomanaran no immiscuir-se directament en assumptes financers. Però els dos s´hi van entestar a fons i van titllar de fills de puta als grans homes de finances. Els dos van morir en divendres, en presència de les seves dones i per un tret al cap. Igualment els seus assassins van morir abans d´anar a judici. I també les respectives mullers havien tingut un abort durant l´estada a la Casa Blanca. I malgrat que els dos presidents havien aixecat en força durant la campanya la bandera dels drets civils, durant el seu mandat van aigualir molt aquells postulats. Però ara Obama pot desafiar la curta història d´aquest país trencant maleficis i desvirtuant aquestes casualitats. Li caldrà, però, tenir un bon secretari…i fer-li cas!      

Montilla no és Houdini

El mític mag i escapista hungarès, Harry Houdini, es deslliurava sempre de les cadenes que el retenien. Amb imaginació i molt d´entrenament aconseguia deslliurar-se´n. José Montilla dubto que aconsegueixi deslliurar-se de les cadenes amb les que Madrid el té emmanillat. Per escabullir- se´n necessita trencar amb el PSOE i començar de nou. Necessita denunciar la farsa que serà la negociació del sistema de finançament. Tal i com Houdini va denunciar la farsa social de mèdiums i espiritistes a començaments del XX. Carme Chacón, amiga íntima de Montilla, no li permetrà. Conan Doyle, creador de Sherlock Holmes, amic íntim de Houdini, tampoc li ho va permetre. Però Houdini va trencar els ponts amb Conan Doyle i va fer-se espia per delatar mèdiums, anarquistes russos i polítics corruptes. Montilla trencarà els ponts amb Chacón (i en últim terme amb el PSOE) i es farà espia d´ERC per delatar la “merienda” del que ben aviat serà la sociouniovergència?  Malauradament, el títol és cert.

“juntos siempre”

En el Congrés del PSC, Zapatero ho ha dit clar: “juntos siempre”. Un cop d´esperó letal. Renunciant al grup parlamentari propi a Madrid, el PSC ha tornat a perdre l´única oportunitat d´oxigenar-se política i nacionalment. El PSC mai podrà vertebrar l´esquerra nacional d´aquest país si no disposa d´un grup propi que li retorni la credibilitat. Alguns ens hi vam deixar la pell reclamant-lo. I mai ens en vam sortir. En aquest congrés tampoc ho han aconseguit. Mai hi ha hagut la voluntat política per fer-ho. I Montilla, amb un discurs dur en les formes però tou en els fets, ja no parla de vertebrar l´esquerra nacional d´aquest país, sinó de vertebrar-ne el centre. És la deriva d´un projecte basat i fonamentat en la gestió per apoderar-se d´un espai que reequilibri l´hemorràgia de vots socialistes dels últims comicis autonòmics i locals. Es viu en un bucle pervers que ofereix la major quota de poder de la història a canvi de la menor representativitat social que es coneix. I ara per enamorar els espais de centre que orbiten al voltant d´una coal·lició d´interessos políticament organitzada li caldrà estabornir abans els seus socis de govern, culpabilitzant-los a ells de fer embarrancar el “barco” d´entesa. I és que es busca canviar de “barco” i si convé, de patró. De fet, a qui li importarà ser el President d´un país on no hi passarà mai res? La sociovergència, o la consolidació vitalicia del new establishment, farà d´aquest país un producte envasat al buit imperturbable en el temps.

Osonosfera o Osonasfera ?

Aquesta és la qüestió! I és que en l´última trobada blocaire d´Osona (carai, i la primera!!) va sorgir el debat de si el mot osonosfera amb el que definim la nostra comunitat blocaire és correcte o no. L´alternativa era osonasfera. Avui, l´amic i company Arnau Martí, col·laborador del Centre de Normalització Lingüística d´Osona ens ha deleïtat amb una sàvia explicació que no admet dubtes. El mot Osonosfera és correcta i en fa textualment aquesta explicació:

“Segons les meves companyes del CNL d’Osona, l’ús terminològic més correcte sobre la blogosfera osonenca és Osonosfera. Ja que es tracta d’una paraula composta escrita en un sol mot, formada a la manera culta, i que per tant s’escriu amb formes prefixades  acabades en -o i en -i (així com ludico-, audio-, hispano-…).Per altre banda, Osonosfera és una opció més vàlida que Osonasfera perquè aquest darrer mot  provoca una cacofonia generant un so desagradable, a partir de la repetició d’uns mateixos fonemes i de l’associació de sons discordants.Tot i això, les paraules inventades són difícils de categoritzar, però aquestes serien molt possiblement les pautes que seguiria per una possible normativització.”

De totes maneres el debat està obert i tota opinió hi és benvinguda. Cert és però, i per això vam fer-ho així, que és més agraït de pronunciar osonosfera que osonasfera, fins i tot els paral·lelismes amb la catosfera són evidents. Si l´argument que Osona acaba amb a i per això cal posar osonasfera, la catosfera, tot i ser una abreviació de Catalunya, també podria dir-se catasfera donat que la a de cata també és evident. En canvi, en el seu moment també es va optar per dir catosfera i no catasfera.  

El vell cove

Tot i que Montilla fa gala de plantar cara al govern de Madrid, mai fins ara ha aconseguit doblegar-ne la voluntat política en temes d´estat. En la qüestió del finançament, i ara més que mai, li calen fets, no paraules”.És un bon moment per predicar amb l´exemple. I no pot fer-ho sol. Necessita estimular l´esperit polític unitari del 30 de setembre de 2005. D´ell depèn trobar-ne els ponts que ho fagin possible. Ningú entendria el contrari. La dignitat del càrrec de President l´obliga a anar més enllà d´on estaria disposat a arribar. L´obliga, com a mínim, a reclamar inflexible l´acord bilateral contingut en un estatut ja prou amputat i ser garant de l´unanimitat d´acció i votació de tots els grups polítics catalans a Madrid, sobretot dels 25 diputats del PSC. I és que si a Madrid ja ni tan sols podem exigir la forma (calendari i pacte bilateral) com volem defensar el fons (sistema de finançament)? És una perversíó constant sustentada sota una política de qui dia passa any empeny. És el vell remei del peix al cove. I de ben segur que també ara es trobarà algun argument per poder sortejar l´impàs. I tal dia farà un any. Algun dia, però, ni llepant-nos les ferides podrem amagar tantes mossegades (i mentrestant, què farem? esperarem impacients o actuarem conscients?).   

PS: fixeu-se com s´aguanta el cove…sembla que hagi de caure no? doncs (renoi!) gairebé fa 30 anys que s´aguanta! 

Bullint l´olla…

La cuina de Ferraz treu fum i en els seus fogons l´olla de la sociovergència comença a arrencar el bull. Però el xup xup ja ha fet escaldar el govern d´entesa. Bono, Segre, i Maleni, 3 claus que ja han passat per la cabota. Zapatero va a fondo i Duran boig per sucar-hi pa. Aquest cop, però, ho tenia fàcil. L´excentricitat del Segre (ep, com la del Roine!) ha estat majúscula i la desautorització espanyola de gran calat. A més, el gest solemne de Zapatero a Duran amb el tema del Roine és una punyalada al govern d´entesa. Digue-m´ho clar. Això no és cap cortesia. És una putada. I embeinar-se la Maleni una cabronada. I sense baselina. A pèl. L´estaborniment del govern d´entesa és majúscul. Com mai. Cap dels 3 socis de govern toca vores (icv-euia s´ha suïcidat; erc s´autoflagel·la i el psc està venut) i Zapatero és qui la té més grossa. I ara ja només és del Barça en la intimitat. Per tant, l´olla ja bull i el caldo està a punt. La sociovergència madrilenya es servirà amb plat de gala just abans que el Tribunal Constitucional enterri l´estatut. I és que per llavors, alguns ja han d´estar tips. I a Catalunya, les urnes preparades.