El pont sense riu

L’espectacular pont s’erigeix majestuós sobre un llit de camps de propietat privada. D’orígen romà (s.XI-XII) però de factura gòtica tardana (s.XVII) el Pont de Sant Julià de Llor és des del segle XVIII l’únic pont romà sense riu dempeus al nostre país. El curs del Ter fóu desviat l’any 1777 després d’una gran riuada. Però si encara continua dempeus no és pas per voluntat divina sinó per la voluntat popular i l’acció de la justícia que obligà a la propietària dels camps sobre els que es sustenta a permetre les obres de consolidació i rehabilitació de l’arcada central (20 metres) que amenaçava ruïna. Malgrat que els seus 82 metres de llarg moren avui enmig d’horts i camps, continua essent un plaer situar-se al carrer vell de Sant Julià (d’on neix el pont) per a travessar-lo de punta a punta. És una bona manera per evitar que caigui en desús (bé, de fet, ja ho està!) i preservar així la nostra història en record d’aquells que el construïren. O si voleu, per fer la punyeta a una propietària que encara avui malda (sense sort!) per treure-se´l de sobre! Per arribar-hi, aneu per la carretera que va de Girona a Anglès i passat Bescanó, un trencant a la dreta ens fa travessar el riu Ter i ens mena a Bonmatí, l’antiga colònia industrial creada per Manuel Bonmatí. Avui, un poble de 1000 habitants que ha crescut molt més que l’antic poble de Sant Julià que resta en la tranquilitat dels temps passats. Des d’aquí, continuem recta passant pels antics habitatges de la colònia  i a la pujada un cartell a l’esquerra ens indica Sant Julià. Després de 3 km (des de Bonmatí) arribem al poble i encara ens en resta 1 més per trobar el carrer vell de Sant Julià d’on neix l’espectacular vestigi romà.

El balcó de La Mussara

MUSSARAA 1000 metres sobre el nivell del mar, les quatre parets en peu de l´antic refugi de les Airasses, regalen una de les millors vistes sobre el camp de Tarragona, esguardat per la serra de Cardó i la del Montsant. Al fons, l´ull curiós endevina la fràgil punta del fangar del Delta de l´Ebre. És el colofó final per qui decideix arribar al poble abandonat de La Mussara. L´últim a abandonar-lo fou el seu alcalde, Pere Abelló, pels volts dels anys 60. Avui, les ruïnes del poble, amb la façana i el campanar de l´església de Sant Salvador encara dempeus, són l´epicentre d´expedicionaris en busca d´efectes paranormals i llegendes urbanes. Reconec que el lloc s´hi presta però molts d´aquests “savis” confonen la boira espessa que a l´hivern abriga el poble amb extranyes visions tridimensionals i el soroll dels animalons de la zona amb cacofonies misterioses. Tot plegat, morralla barata. L´aigua estancada en la llengua de pedra que conforma un abeurador natural al mig del que fou el carrer principal manté  l´essència d´un poble rural que emigrà a la plana. Abans, però, provat està que fou refugi de carlins i més tard bastió republicà de resistència. Quan, d´aquí poc, el campanar i la façana de l´església s´esberlin, el país haurà enterrat un bocí d´història i la memòria d´uns pocs veïns que emigraren d´un poble encisador per guanyar-se les garrofes. Per anar-hi, tot i no estar indicat, aneu a Reus per la T-11 i després agafeu la N420 direcció Falset, tot desviant-vos cap a Maspujols per la T704. Seguiu direcció Prades i enfileu el port. Un cop dalt, seguiu direcció Alforja i el primer trencant a l´esquerra us menarà al poble.

Una esplanada esplèndida

Un immens prat verd amb un gran roure monumental de més de 500 anys i la majestuosa masia de Can Giol són els garants de la bonica ermita romànica de Santa Coloma de Sasserra (s.XI). Aquest paratge singular, que destil·la tranquilitat a dojo, és només a 25 minuts de Vic malgrat trobar-se en terme municipal de Castellcir. Per anar-hi, cal que aneu en direcció Collsuspina i abans d´arribar-hi gireu a mà esquerra pel trencall que mena a les famoses antenes (centre emissor). A molts pocs metres després d´agafar aquest trencall us heu de desviar a la dreta just pel costat d´una masia restaurada (us quedarà a la vostra esquerra) i seguir la pista forestal (en bon estat) que hi comença. De seguir-la sense desviar-vos aproximadament durant uns 3,5 km us conduirà a només 100 metres del paratge de l´església, al qual hi haureu d´accedir a peu a través d´un petit corriol diví que endevinareu al costat d´un contenidor de bestiar just quan la pista forestal fa un revolt d´esquerres. Al final d´aquest tupit i frondós corriol podreu gaudir de la immensitat d´aquest indret. Si bé l´ermita i el roure centenari ja són una molt bona excusa per atançar-s´hi, l´esplèndida esplanada que s´hi amaga n´és la cirereta.

A recer de turistes

Amagada dins del poble que li dóna nom, la petita església romànica de Sant Tomàs de Fluvià (Alt Empordà) és un petit tresor del segle XII a recer de turistes. Una autèntica joia inèdita del romànic català. La gran sorpresa, però, és dins l´església i no a fora. En el seu interior s´hi conserven frescos del segle XII-XIII, i és un dels últims conjunts pictòrics importants descoberts a Catalunya. Per veure l´església, demaneu-ne la clau a Can Quel. Per arribar a Sant Tomàs de Fluvià, cal que primer us atenceu fins a Sant Miquel de Fluvià, on també disfrutareu, d´un dels conjunts romànics més destacats de la comarca i del país, però del que ja en parlaré en el pròxim post inèdit sobre el mil·lenari de l´Abat Oliba aquest any 2008. Amb tot, és a Sant Miquel, on pel mateix carrer que mena al gran cenobi, i poc després de començar el carrer (just al costat d´un “colmado” de poble), podreu accedir per la dreta (si baixeu unes escales de ferro que poden passar desapercebudes) a un antic forn de ceràmica romà en molt bon estat de conservació. El forn es troba soterrat sota el carrer i l´accés només és possible a través d´una petita galeria de formigó que el protegeix. L´accés, però, està tancat. La clau de la galeria la podreu recollir a l´Ajuntament. Però fins i tot des de fora i a través de la reixa que en barra el pas, podreu visualitzar sense masses dificultats l´estructura i el pilar central del forn. Val molt la pena. Per arribar a Sant Miquel de Fluvià cal anar direcció a l´Escala i desviar-vos abans en direcció a Sant Mori (el poble de moda de l´èlit gironina). Després de Sant Mori, vindrà Sant Miquel i posteriorment Sant Tomàs. Si sou de fiar, als 2 llocs us deixaran gratuïtament la clau. Per acabar, i si l´estòmac se us enfada, us recomano anar a Camallera, i tastar les patates amb botifarra del perol esparracada que us serviran a Can Gisbert.

Un lloc suspès entre el cel i la terra

Arrecerar-se sota el perfil feréstec del Montsec per descobrir-ne les entranyes, és una capbussada agraïda a la història d´aquest país. Si sou curiosos, i us agrada badar, aquesta ruta us agradarà. Cal que us atenceu fins a Tremp, al Pallars Jussà, el més desconegut. L´altra, el Pallars Sobirà, la sort ja l´ha fet ric.
El Montsec, terra de romer, a més de ser un marc excepcional per a la producció de mel, és un gran aparador natural serpentejat per estrets congostos que amaguen més d´una sorpresa. Per veure-les cal no tenir mandra al volant i conduir gairebé sempre per carreteres on Jesucrist hagués pogut perdre l´espardenya… Us parlo de Guàrdia de Noguera, de Moror, de Beniure, de Sant Esteve de la Sarga, de Castellnou de Montsec, d´Alsamora i de Montrebei. Abans però, cal arribar a Tremp, i des d´aquí, en direcció a Balaguer per la C-13, trobareu a pocs quilòmetres un trencant a la dreta que us menarà fins a Guàrdia de Noguera. Si voleu matar el cuc, aquest poble és un bon lloc per fer-ho. No us costarà gens trobar La Rectoria, on l´Ester i el Jaume, si voleu, us oferiran bona menja i hospedatge. Aquest primer poble, si no és per recuperar-hi forces, no cal que us hi atureu. A partir d´ara una estreta i sinuosa carretera serà la vostra guia. El proper poble serà Moror, que destaca per la seva vila closa (val la pena!). Abans, però, i després de pocs quilòmetres de deixar Guàrdia de Noguera, en un revolt tancat trobareu a mà dreta un trencant que us indica el castell de Mur. La seva singular arquitectura d´inspiració romànica, datada pels volts del segle XI, el converteix en l´emblema dels castells de frontera dels comtats catalans. Des del trencant fins al peu del castell us separa gairebé una mitja hora amb cotxe. Però el castell, obert només els diumenges i amb visita concertada, des que una colla de brètols van espantar-ne la noia que hi feia de guia (cabrons!!), és visible a la llunyania al cap d´uns pocs quilòmetres d´agafar el trencant que hi mena i la seva peculiar silueta, semblant a un vaixell, l´endevinareu sense problemes. Després de Moror, passareu Beniure, i al cap de pocs quilòmetres arribareu a Sant Esteve de la Sarga, on us en recomano la seva bonica església romànica a peu de carretera. Just després, un petit trencant a mà dreta us menarà fins al desconegut poble de Castellnou de Montsec, una de les recompenses d´aquesta ruta i que dóna títol al post. La carretera, malgrat semblar abandonada, amb 10 minuts us menarà fins al poble. Tot i que és més estreta i malmesa que l´anterior (només hi passa un cotxe) regala just abans d´arribar-hi una imatge insòlita i imponent: les carenes del prepirineu que enllaçen Catalunya i Aragó són el teló de fons d´aquest tossal de quatre cases, una de les quals, és la cuna del primer explorador i descubridor de Califòrnia, Gaspar de Portolà i Rovira. Els poc més de 10 habitants, bé ho afirmen sense por d´equivocar-se. Cert és, que el seu pare, Francesc de Portolà, s´hi exilià quan quedà desposseït dels seus béns per ordre de Felip V, després de defensar (com els vigatans) els drets de l´Arxiduc Carles a la Guerra de Successió. És en aquest lloc suspès entre el cel i la terra, on durant el seu exili, la natura i el “bon ofici” del pare Portolà féu engendrar el prolífex català. Una placa a la casa-castell natal en commemora l´efemèride, i una escultura al llinatge dels Portolà just al costat de la casa complementa l´homenatge. Qualsevol racó del poble es converteix en un balcó natural senzillament espectacular.

Si desfem el camí fins la carretera d´abans, i la continuem, ens podem atançar fins Alsamora, per veure-hi l´esplèndida torre romànica de 15 metres, i una de les més ben conservades de Catalunya, últim vestigi en peu del recinte murallat que envoltava el perímetre del castell. Des d´aquí, un rètol rovellat i mig esquinçat ens conduirà en pocs quilòmetres fins a l´entrada de les parets del Congost de Montrebei. Aquest congost, un dels més impresionants de Catalunya amb parets de més de 500 metres d´alçada, és un cop de destral a la serralada del Montsec fet pel riu Noguera Ribagorçana. Aquest tall, avui, és la línea divisòria entre Catalunya i Aragó. Abans d´arribar al tram de camí escarpat a la roca, que serpenteja com una serp el curs del riu, passareu un pont penjant metàl·lic que es belluga poc (si no hi salteu, clar!). Ja en el camí on les parets del congost semblen abraçar-te, cada racó és una postal i cada paret una escultura. Cap a la part final del tram escarpat on el congost ja comença a obrir-se, i just després que el camí fagi un revolt brusc a l´esquerra, s´enfila amunt, al costat del camí, la tartera que grimpant et porta a la cova Colomera (cal fixar-s´hi ja que sinó el pas pot passar desapercebut). Tot i que haureu de grimpar una mica (hi ha cadenes falcades a la roca que hi ajuden) l´ascens val molt la pena. Això si, a mesura que t´apropes a la cova, el tuf d´excrement de colom (d´aquí ve el nom!) és agobiant però la vista del congost des de l´interior de la bauma és recompensant. Unes prospeccions arqueològiques a la cova impedeixen actualment endinsar-s´hi més enllà de la majestuosa bauma d´entrada. Poc després d´aquest tram, el congost s´eixampla i el camí escarpat a la roca s´acaba. Si continuéssiu, arribarieu a Mas Carlets. Sinó, gireu cua i desfeu el camí. Si sou agosarats (un dels cops, jo vaig ser-ho!), just després de la cova seguint encara uns pocs metres el camí, podreu baixar fins al primer pas originari escarpat a la roca l´any 1924 per la Mancomunitat de Catalunya. Però després de la construcció del pantà de Canelles, el petit camí quedà per sota del nivell de l´aigua del congost. Avui, però, bona part d´aquest camí torna a ser visible i transitable, i tot i que en algun tram la perillositat és manifesta (està molt malmès per desprendiments), passar-hi no és una utopia (però vigileu!!). Això si, arriba un punt a mig recorregut que cal tornar a recuperar el camí actual, acabat d´escarpar aproximadament l´any 1982. El camí restant de tornada és un bon moment per adonar-se que la natura és generosa i que tots tenim l´obligació de preservar-la. El recorregut pel congost (sense anar a Mas Carlets) és de dues hores i mitja entre anar i tornar (aprox).

Tot el que us he explicat podeu fer-ho en un sol dia. Si a les 8 del matí ja esteu d´empeus i dins del cotxe, a les 9 del vespre ja podreu estar cubant sofà. Ep, sempre i quan no us entretingueu mirant les musseranyes.

L´abric del Montsant

Abrigada per la serralada eremítica del Montsant, la comarca del Priorat és molt més que una denominació d´orígen en vi i oli. És un insult a la història conéixer només el Priorat de mans de l´excel·lent mandatari del vi, Álvaro Palacios. No fou d´ell de qui aquesta terra n´heretà el nom i el cultiu de la vinya. Si us agrada perdre-us pel país, el Priorat és un bon lloc per fer-ho. Deixant de banda el bonic poble de Siurana, bastió de la frontera islàmica i últim reducte musulmà a Catalunya, del que per ser molt conegut no us en parlaré, aquí us deixo 3 bons indrets (per mi, els millors) per fer-hi una escapada: la Cartoixa de Santa Maria d´Escaladei, el doll de la Foia i l´ermita de Sant Roc.
La Foia: a la Foia en brolla continuament un doll d´aigua molt generós per tractar-se del Priorat. Crec que n´és la seva reserva més important. Resguardada per una gran roca, l´ermita de la Mare de Deu de la Foia, blanca immaculada i amb un curiós porxo de fusta, és un lloc de pelegrinatge dels habitants de les rodalies i un paratge esplèndid per una jornada d´esbarjo.
Sant Roc: la minúscula ermita de Sant Roc és un bon exemple d´ermita troglodita, entaforada sota la bauma de la roca, de més difícil accés que l´anterior però en contrapartida et regala un millor i major recés de pau. A les dues ermites s´hi accedeix amb vehicle per una pista forestal sense masses problemes, tot i que per anar a la Foia la pista està molt millor. Just on els camins per accedir a les dues ermites se separen, hi trobareu un aljub de la guerra civil, recentment restaurat. Per anar a les ermites, cal que us atenceu fins al poble de Cabacés, i just abans d´entrar-hi, veureu a mà dreta una pista que s´enfila (primer tram asfaltada) i un petit indicador us en guiarà el camí. Del poble de Cabacés no us en perdeu el pont medieval de tres ulls sobre el riu Monsant, a 4 km del poble en direcció a la Bisbal de Falset (T-702).
La Cartoixa: fou un pagès que feinejava el tros a la vora d´un pi gegant qui feu adonar a dos dels cavallers del rei Alfons II d´Aragó que en aquell precís indret i a la sombra d´aquell pi havien trobat el lloc idoni per fer aixecar la primera cartoixa de la Península de l´ordre de Sant Bru, i complir així el mandat explícit del seu rei. Era pels volts del segle XII i d´aquell pi tan alt, del que el pagès, en somnis, en pujava al cel per una escala, en va néixer el nom de la Cartoixa d´Escaladei (escala de Déu). I dels pares cartoixans que allí hi feren vida durant més de sis segles, el Priorat n´ha heretat el nom i el cultiu de la vinya. Del Prior de la Cartoixa, en vé el nom de Priorat, i del feineig de les seves extenses terres, n´apareix el cultiu de la vinya. Conèixer la filosofia i el rol de vida de l´ordre dels cartoixans, metòdica, austera i contemplativa, i descobrir-ne els seus secrets més ben guardats a peu de ruïna és una experiència fascinant. Les ruïnes de la Cartoixa es troben a 1 km del poble d´Escaladei.

Allà dalt…al Mont !

Hi arribo i el primer que faig és asseure´m en aquest balcó. Des d´aquí dalt diviso mig país als meus peus. Gairebé són 360º que em permeten contemplar 14 comarques del nostre país, 3 de les quals a la catalunya nord. És una talaia privilegiada pels que ens agrada contemplar el país. Si el vent us ho regala, podreu veure a ull nu des del Canigó fins al Montseny, des del Pedraforca a les muntanyes de Montserrat, des del Cap de Creus a la platja de Pals, o de l´estany de Banyoles fins als cingles del Far, o des del Coll de Manrella (per allà on s´exilià la majoria de catalans republicans durant la guerra, vegeu post anterior) fins Banyuls i Cotlliure.
Us parlo del Mont, al terme municipal d´Albanyà, dins l´espai natural de l´Alta Garrotxa, on s´hi aixecà fa més de 600 anys el Santuari de la Mare de Déu del Mont, catapultat per mossèn Cinto Verdaguer l´any 1884 quan en una de les seves estades hi acabà els ultims fragments del seu poema líric Canigó, muntanya que visualitzava des de la seva petita estança, que encara avui es conserva, i on s´hi pot veure, restaurat, el llit d´Olot de fusta policromada en el que dormia el gran poeta. A l´hostatgeria, no hi trobareu cap luxe, però hi podreu dormir-hi plàcidament, amb tranquilitat i sense presses, i també podreu degustar, encara que no us hi quedeu a dormir, la cuina tradicional de la mà de la Teresa, la cuinera que amb 70 anys a l´esquena, fa un dels arrossos més caldosos de la comarca, l´arròs del Mont amb ceps, tot un regal pel paladà. I el degustareu tot gaudint d´una vista impresionant des del menjador de l´hostatgeria.
Per anar-hi us cal arribar a Besalú i d´allà dirigir-vos a Beuda i a partir d´aquí una carretera serpentejada i molt estreta (només hi passa un cotxe) però bucòlica i singular us guiarà fins al cim. També podeu pujar-hi a peu, tot i que us caldrà tenir bones cames i suar bastant. Pocs quilòmetres abans d´arribar a dalt, no us perdreu les runes de la que fou l´abadia benedictina de Sant Llorenç de Sous, un exemple del romànic de la primera meitat del s.XI. Entrar-hi sempre guarda alguna sorpresa…
El Mont és un bon lloc per estimular la reflexió i agafar aire. És un dels llocs que més m´omple d´aquest país, i un dels que sempre n´he guardat bons records. Allà dalt sempre s´hi aprèn. Aquest cop, hi devia una visita. Hi havia de fer una cosa. I ara, ja li he feta.

L´Abadia de Sant Martí de Riells

Aquest petit país (i la seva gent!) no deixa mai de sorprendre´m. Aquest cop la sorpresa ha estat conèixer l´Abadia de Sant Martí de Riells, una petita i austera església romànica datada ja al segle X, al bell mig del Parc Natural del Montseny, però en la seva vessant gironina, ja a la comarca de la Selva. Per arribar-hi heu d´anar a Arbúcies i d´allà anar en direcció a Breda i just abans d´arribar-hi trobareu a mà dreta un indicador que us menarà a Riells (GIV5521) i més endavant ja haureu de seguir un rètol que us conduirà fins l´abadia. El lloc és un recer de pau i silenci impregnat d´història. De fet, no es tracta propiament d´una abadia (és el clam popular el que li ha adjudicat el nom), sinó d´una petita esglesia que fou regentada a partir de l´any 1941 per mossèn Pere Ribot, i és ell qui, amb esforç i voluntat, aconseguí fer de Sant Martí de Riells un petit enclau cultural català de referència internacional. Pere Casaldàliga, Vicenç Ferrer, l´Abat Escarré de Montserrat, o la Mare Teresa de Calcuta, per exemple, són alguns dels il·lustres visitants que s´han atançat fins aquest indret. Mossèn Pere Ribot, l´abat dels abats, tal i com solia referir-s´hi l´Abat Escarré de Montserrat, així com tots els veïns d´aquestes contrades, fou a més d´un polifacètic capellà, un dels primers en pronunciar una missa en català durant els anys més difícils d´aquest país. Malgrat que la mort el sorprengué l´any 1997, aquest post vol ser un record a la seva memòria i un reconeixement a la seva tasca pedagògica, nacional i cultural pel país.
I és amb Josep Montsant (fill de l´hostal Bell-Lloc que hi ha just al darrera de l´església), home honest i de treball compromès, i amb Josep Bohils, home de talla i d´idees clares, amb els qui conversant distesa i tranquilament, però amb el sentiment a flor de pell, vaig poder conèixer més d´aprop la història d´aquest paratge i de la seva gent. Aquest post també és un homenatge a ells, per continuar l´estela del mossèn, però també per la seva manera d´entendre la vida, sense presses però amb constància, sense límits però amb condicions, sense retrets però amb respecte. Cap dels dos portava rellotge i potser per això va semblar-me que en aquell racó de món, al bell mig del Montseny, durants uns moments haviem parat el temps. Va ser una plaer coneixe´ls i una lliçó escoltar-los. A mossèn Ribot, als dos Joseps (que podeu veure a la fotografia) i a tots aquells que en algun moment a la seva vida s´han preguntat què pesa un sentiment i què val una esperança?

L´or negre de Riutort

Aquest és un indret que, com tots els que us relaciono en l´apartat de rutes inèdites, té una connotació curiosa i singular, fins a cert punt misteriosa, pel fet de ser poc coneguda (menys mal!!). Si us agrada tastar país, us la recomano. Podreu olorar i tocar amb la punta dels dits l´or negre del que malauradament encara tots en som presoners, el petroli. Us parlo de la Mina de Petroli de Riutort, a l´Alt Berguedà, i al costat de Guardiola. De mines pel Berguedà n´hi han unes quantes (però la majoria del germà pobre, el carbó!), i la veritat és que de mines de petroli subterrànies us costaria molt de trobar-ne, fins i tot arreu del món, doncs són escasses. Per arribar-hi cal que aneu fins a Guardiola de Berguedà i des d´allà agafeu la carretera (B-402)en direcció a la Pobla de Lillet, i a pocs quilòmetres trobareu indicat un trencant a l´esquerra, l´agafeu i una pista forestal que voreja el riu us portarà al peu de la mina.
A la porta us hi trobareu un documentat guia que té la paciència durant el cap de setmana d´estar-se sol durant hores davant l´entrada de la mina esperant que s´hi atançi algun curiós. A la mina, oberta només els dissabtes i diumenges, hi podreu accedir pagant un import simbòlic pel seu manteniment. A dins, hi trobareu llum si la “burra” no fa el burro! Sinó hi accedireu amb llanternes (molt millor!!). Dins les galeries (en visitareu 2 i mitja) l´olor de petroli i de sofre us farà prestar atenció a les margues bituminoses (betes de roques) de les que en regalima petroli. Aquestes roques (margues) eren les que s´extreien per destil·lar-les i fer-ne aflorar el petroli. No serà fins al fons de la galeria central on hi trobareu la roca mare, tota ella impregnada de petroli que després de cent anys d´inactivitat continua escolant-s´hi. Atenció al peculiar bacteri blanquinós (estudiat ara per la Universitat de Barcelona) que podreu veure per les roques i que té la sàvia funció de biodegradar el petroli. Conviu, però, amb tritons, salamandres i ratpenats que aguarden tranquils el recés dels anys. Aquests amics no us molestaran perquè ja tenen una galeria exclusiva per a ells, i a la qual obviament no accedireu. Ja de tornada us sorprendrà a mig camí una galeria inundada d´aigua cristalina de pluja (a la fotografia) que fa encara més interessant la ja de per si curiosa visita. Ja per finalitzar, tornareu per una segona galeria, que us tornarà a deixar a l´entrada de la galeria principal. Si us hi arribeu, espero que us agradi.

Del Coll de Manrella a Serrabona

Gairebé 70 anys després que centenars de catalans republicans s´exiliessin cap a França pel Coll de Manrella i el Coll de Lli, a principis de febrer de l´any 1939, entre ells, molts dels membres del govern català de la República, inclòs el President Companys, així com el President d´Euskadi, José Antonio Aguirre, aquells camins de cabres continuen gairebé igual de com els trobaren tota aquella gent. A més, aprofitarem per acostar-nos a contemplar la joia del romànic català, l´abadia de Serrabona, situada a l´Alt Rosselló i en concret a Boule d´Amont, amb la seva espectacular tribuna esculpida i treballada en marbre rosa de Rià. Fer la ruta complerta ens ocuparà tota una jornada de primavera de més de 8 hores però amb el bon regust d´haver tastat un bocí més d´aquest petit o gran país.
Per anar-hi, primer us haureu d´apropar a la comarca de l´Alt Empordà, i en concret al poble més alt i més petit de la comarca, La Vajol (passant per la Nacional II, en una de les rotondes abans d´entrar a la Jonquera, ja es troba indicat) tot passant abans per l´Agullana, on el febrer de 1939 el president Companys, així com d´altres consellers de la Generalitat republicana (entre ells Tarradellas, Pi i Sunyer,etc..) o personatges il·lustres com el mateix mestre Pompeu Fabra, Rovira i Virgili, o Mercè Rodoreda, van allotjar-se al Mas Perxés, una casa pairal al costat de la carretera que va cap a la Vajol. Abans d´arribar a la Vajol un trencant a la dreta mena cap al Coll de Lli i cap al coll de Manrella, però abans arribeu-se fins a la Vajol, podeu fer un most a Ca la Conxita, un colmado singular al darrera de l´església romànica de Sant Martí (del s.XII i amb una peculiar escala exterior que dóna accés al campanar), i tafanejar el petit “museu” a l´aire lliure sobre el record de l´exili, que hi ha just en un racó al davant del monument al miner. No us perdeu les notes manuscrites d´alguns dels veïns de l´època que es troben dins d´una petita “vitrina”, avui en molt mal estat.

Si torneu enrera, i agafeu la carretera que mena fins al Coll de Manrella (podreu fer badar la vista en un dels miradors de fusta que trobareu al costat de la carretera, algun dels quals abraçats per la vegetació, símptoma evident que poca gent s´hi atansa) en pocs minuts hi arribareu i en el cantó dret del plà hi sobresurt el monument (no massa aconseguit) al President Companys, on un escrit amb lletres juntes ens enarbola el sentiment de país. Just al costat esquerra del monument, i amb molta més claretat, l´epitafi de la gran pedra és per recordar (no us el desvetllaré!). Donat que el pas del Portús estava molt més controlat, i tambñe molt colapsat, és per aquest punt per on van passar també durant els primers mesos de l´any 1939 molts catalans que començaven el llarg camí de l´exili, tot i que el President Companys, i el President Aguirre, van exiliar-se pel Coll de Lli, el dia 5 de febrer de l´any 1939 (el dia 1 de febrer havia caigut la nostra ciutat), juntament amb el conseller Josep Tarradellas i Carles Pi i Sunyer. Des del plà del Coll de Manrella, ara cal recórrer durant uns pocs minuts uns centenars de metres per una pista forestal (amb no massa bon estat) que davalla cap al primer poble francès de la Catalunya Nord, Les Illes, on un altre megàlit recorda el pas dels republicans per aquelles contrades.

Si heu decidit passar pel Coll de Lli, podeu arribar-hi per la mateixa carretera que us porta al monument però si molt abans d´arribar-hi us desvieu a l´esquerra, al cap de 50 metres després de l´únic restaurant que trobareu en aquesta carretera (restaurant Camaulis), i seguiu durant 5 minuts per la pista forestal en direcció a l´ermita de les Salines, sense arribar-hi. Des de dalt del Coll de Lli també podreu accedir al poble de les Illes, i aquest si que és el camí que va recórrer Companys i el seu seguici.
Des de Les Illes, podeu optar per anar fins a Ceret, capital de la comarca del Vallespir i la cuna de moviments artístics com el cubisme i fauvisme, on pintors com Picasso, Matisse o Juan Gris, van establir-s´hi una temporada, i on es conserven obres seves en el Museu d´Art Modern, on a l´entrada hi ha un espectacular mural del mestre Tàpies; i després us recomano anar a l´abadia de Santa Maria de Serrabona (s.XI), on podreu gaudir de l´obra mestra del romànic català, la Tribuna esculpida de Serrabona que començà a obrar-se abans de l´any 1150.
Per arribar-hi des de Ceret haureu de fer uns quants kilometres per carreteres comarcals molt estretes, serpentajades i boniques, per les que pocs cotxes hi circulen. Així, agafareu des de Ceret la D615 en direcció Boule d´Amont, per continuar per la D13 i després per la D618 i que ja no deixareu fins que un trencant a mà esquerrà us indicarà el Priorat de Serrabona. La visita val molt la pena, sobretot per la tribuna esplèndida que divideix l´església en dues parts. L´abadia està oberta cada dia de les 10 del matí fins les 6 de la tarda i és d´agrair trobar la informació, també, en català. Si arribeu fins aquí, haureu completat una jornada maratoniana però tornareu a casa amb el convenciment d´haver aprofitat al màxim l´escapada.