Nois, això s´ha acabat. Avui dilluns, torno a la càrrega. L´última setmana d´agost encara l´he poguda trempelejar, però la primera de setembre ja me l´haig d´embeinar. Aquest és el mal dels que no vivim de renta. Suposo que com jo, en sou molts. Ànims companys! Per mi, els primers minuts de la tornada han estat així:
A les 8:00 del matí la rutina m´ha trucat a la porta. Al final l´he hagut d´obrir, no parava de trucar…Les lleganyes dels ulls m´han caigut quan l´aigua de la dutxa m´ha fet despertar. Assentada al padrís del bany, la rutina m´anava mirant. Cares llargues mentre arrufava el nas pensant amb la putada que em feia. Quan he sortit de la dutxa, ja m´ha somrigut. Se la veia més contenta. M´ha dit que tants dies sense amo ja s´enyorava i la taula del despatx estava en vaga. M´he adonat que tenia pressa, volia anar per feina. M´ha ajudat a enfundar-me dins del tratjo i m´ha recordat de seguida els “expedients” que tenia oberts (alguns de fantasmes…m´ha xiuxiuejat) i els que calia ventilar ràpid. No li he contestat, però li he clicat l´ullet. De seguida m´ha entès…i ha rigut per sota el nas. Sense temps per dir res més, el “colacao” fred m´esperava impacient aparcat a la nevera. M´han calgut només tres glops per ser feliç. M´he girat i la rutina ja no hi era. S´havia esfumat. Senyal que ja havia entrat a la rutina. Però sempre hi ha escletxes per les que escapar-se´n. Només cal buscar-les. Salut i paciència!!