El pont sense riu

L’espectacular pont s’erigeix majestuós sobre un llit de camps de propietat privada. D’orígen romà (s.XI-XII) però de factura gòtica tardana (s.XVII) el Pont de Sant Julià de Llor és des del segle XVIII l’únic pont romà sense riu dempeus al nostre país. El curs del Ter fóu desviat l’any 1777 després d’una gran riuada. Però si encara continua dempeus no és pas per voluntat divina sinó per la voluntat popular i l’acció de la justícia que obligà a la propietària dels camps sobre els que es sustenta a permetre les obres de consolidació i rehabilitació de l’arcada central (20 metres) que amenaçava ruïna. Malgrat que els seus 82 metres de llarg moren avui enmig d’horts i camps, continua essent un plaer situar-se al carrer vell de Sant Julià (d’on neix el pont) per a travessar-lo de punta a punta. És una bona manera per evitar que caigui en desús (bé, de fet, ja ho està!) i preservar així la nostra història en record d’aquells que el construïren. O si voleu, per fer la punyeta a una propietària que encara avui malda (sense sort!) per treure-se´l de sobre! Per arribar-hi, aneu per la carretera que va de Girona a Anglès i passat Bescanó, un trencant a la dreta ens fa travessar el riu Ter i ens mena a Bonmatí, l’antiga colònia industrial creada per Manuel Bonmatí. Avui, un poble de 1000 habitants que ha crescut molt més que l’antic poble de Sant Julià que resta en la tranquilitat dels temps passats. Des d’aquí, continuem recta passant pels antics habitatges de la colònia  i a la pujada un cartell a l’esquerra ens indica Sant Julià. Després de 3 km (des de Bonmatí) arribem al poble i encara ens en resta 1 més per trobar el carrer vell de Sant Julià d’on neix l’espectacular vestigi romà.

A recer de turistes

Per arribar a aquí dalt, a peu o amb helicòpter. Per arribar a allà baix, a peu o amb barca. I jo, com vosaltres, tampoc tinc ni helicòpter ni barca, però sí cames. En els dos llocs, un cop arribats hi estareu a recer de turistes. És llarg d’explicar però en breu ho intento.……………………………………………………………………………………….

mmmmmmmmmmmmmmmmm

El balcó de La Mussara

MUSSARAA 1000 metres sobre el nivell del mar, les quatre parets en peu de l´antic refugi de les Airasses, regalen una de les millors vistes sobre el camp de Tarragona, esguardat per la serra de Cardó i la del Montsant. Al fons, l´ull curiós endevina la fràgil punta del fangar del Delta de l´Ebre. És el colofó final per qui decideix arribar al poble abandonat de La Mussara. L´últim a abandonar-lo fou el seu alcalde, Pere Abelló, pels volts dels anys 60. Avui, les ruïnes del poble, amb la façana i el campanar de l´església de Sant Salvador encara dempeus, són l´epicentre d´expedicionaris en busca d´efectes paranormals i llegendes urbanes. Reconec que el lloc s´hi presta però molts d´aquests “savis” confonen la boira espessa que a l´hivern abriga el poble amb extranyes visions tridimensionals i el soroll dels animalons de la zona amb cacofonies misterioses. Tot plegat, morralla barata. L´aigua estancada en la llengua de pedra que conforma un abeurador natural al mig del que fou el carrer principal manté  l´essència d´un poble rural que emigrà a la plana. Abans, però, provat està que fou refugi de carlins i més tard bastió republicà de resistència. Quan, d´aquí poc, el campanar i la façana de l´església s´esberlin, el país haurà enterrat un bocí d´història i la memòria d´uns pocs veïns que emigraren d´un poble encisador per guanyar-se les garrofes. Per anar-hi, tot i no estar indicat, aneu a Reus per la T-11 i després agafeu la N420 direcció Falset, tot desviant-vos cap a Maspujols per la T704. Seguiu direcció Prades i enfileu el port. Un cop dalt, seguiu direcció Alforja i el primer trencant a l´esquerra us menarà al poble.

Què hi passa en aquesta ermita?

sant-benet-4Malgrat que els escrits de la façana manifesten un culte antiquíssim de vestigis anteriors, la insòlita ermita de Sant Benet presenta avui un estat deplorable i ruïnós. La història sembla haver castigat la nefasta rehabilitació (s.XVIII) i haver-la condemnat a l´oblit en un turonet d´un misteriós paratge boscós de difícil accés del terme municipal de Cabanelles (Alt Empordà). No pas massa lluny d´on segles ençà les bruixes de Llers prenent cos de mossa d´hostal s´ensucraven les sines amb mel per enganyar els pagesos de les contrades. Les immediacions de l´ermita no en foren pas l´excepció. Qui sap si són aquests els motius pels quals l´ermita no apareix en l´arxiu de parròquies i esglésies de la diòcesi de Girona (???). Si hi entreu, tindreu la sensació que una pedra us cau al cap. Sortiu-ne i ho evitareu. Perdeu-se pel misteriós entorn i us hi “ensucrareu”. Per arribar-hi, tot i no estar indicat, cal que aneu a Cabanelles i seguiu la carretera GIP-5237 fins el trencant de Can Serra (esquerra). Cal fer uns 3 km a partir de Can Serra per pista forestal, travessar el torrent de Jocanat i arribar fins un collet. Aquí deixeu el cotxe i agafeu el camí que serveix per desemboscar i amb 10 minuts (aprox) sereu a 100 metres de l´ermita, que mig veureu dalt d´un petit turó. Si hi aneu, sort i “sucre”…

Un cenobi a la vall dels arbustos

sant-quirzeAl bell mig del paratge natural de l´Albera i en l´únic lloc de la península on viu encara la tortuga mediterrània, s´amaga el que fou un dels més importants monestirs preromànics de Catalunya, Sant Quirze de Colera. Malgrat l´abandó endèmic al qual ha estat sotmès, l´encís del lloc és perturbador. I a dia d´avui encara conserva la mística dels paratges impertèrrits al llarg dels segles. En breu, la Generalitat de Catalunya, amb gran encert, hi  executarà obres de consolidació i restauració. Enmig d´un relleu muntanyós gens arbrat (vall dels arbustos) i just al costat del Torrent de la Perdiu d´on encara en baixa aigua transparent, el monestir impressiona per la seva sobrietat i la soletat del lloc. No en va l´habitaren monjos guerrers des de finals del VIII i fins començaments del X. I encara ara podeu accedir-hi si la curiositat us fa ser vius. Per la part del darrera, allà on hi hagué el refectori, convertit després en masia i posteriorment en quadres, hi trobareu una porta de ferro rovellada. Sembla tancada, però no ho està. Quan cal, serveix d´aixopluc al pastor que pastura el bestiar. Un cop dins, una estança a l´esquerra us permetrà accedir, salvant el desnivell grimpant un xic la roca, a diferents estances, claustre i església. Si no us fa por la foscor, val molt la pena. Aviat, però, tot això pot canviar si el que sembla endevinar-se com un restaurant a pocs metres del cenobi bandeja a cop de talonari aquest recer natural. Per arribar-hi cal anar a Vilamaniscle (Alt Empordà) i des d´allà una estreta pista asfaltada gairebé en tot el seu tram (excepte l´últim) us hi menarà. 

De Portbou a Llançà

El camí de ronda que ressegueix tota la costa catalana, de Portbou a Ulldecona, és, en algun dels seus trams, un viatge de postal . El seu primer tram (Portbou-Llançà) és un dels més desconeguts. Arribar-hi amb tren, deixant el cotxe a Llançà, és una molt bona opció, doncs sorprèn la colossal estació de tren de Portbou. Abans d´iniciar el camí, però, aneu al cementiri. Hi trobareu la tomba del filòsof alemany d´orígen jueu, Walter Benjamin, que mentre fugia dels nazis va refugiar-se una nit d´avui fa 68 anys a Portbou. Mai es va despertar. Suicidi o assassinat? Encara no se sap. Davant l´antiga oficina de correus, comencen les escales que esguarden aquest GR impresionant. Són 3 hores d´agraït camí (poc fresat en alguns trams) que fan embadalir a qui s´estima el país. Amb permanents vistes llunyanes sobre el Cap de Creus, el camí ressegueix les platges verges del Cap Ras i et depara més d´una simpàtica sorpresa. Com la d´endinsar-te en algun dels búnquers que encara es conserven si gatejes una mica i no tens claustrofòbia. Els petits túnels que en comuniquen les boques són encara transitables. L´adrenalina de passar-hi compensa tot l´esforç. Una remullada a pilota picada, en una de les platjes del Cap Ras (on 5 persones no hi caben!), et deixarà com nou. Ja a Llançà, i al final del Passeig, l´últim colmado autèntic que hi queda, serà l´excusa perfecte per repostar forces i fer una queixalada. Doneu-li conversa a la mestressa i oblideu-se del rellotge!       

La vall d´Ora i la serra de Bussa

A cavall entre el Solsonès i el Berguedà s´alça majestuosa, a la falda de la Vall d´Ora, la imponent serra de Bussa. I fóu aquí, avui terme municipal del disseminat nucli de Navès, on l´any 897 (segons Rovira i Virgili, 898) caigué malferit, per llança sarraïna, el nostre comte Guifré el Pilós. Un monòlit en recorda el fet i en fa perviure l´heroica llegenda.Però si bé avui a la llegenda de l´escut de les 4 barres ungit amb sang del malferit comte (escrita per primer cop per mossèn Bernat Boades cinc centúries més tard), no se li atorga cap veracitat, si que es reconeix com a referència històrica l´entorn on morí Guifré. I fou aquí, pels contorns del riu d´Aigua d´Ora, molt a prop de la dimunita església romànica de Sant Llehir (avui gairebé adossada a la masia del mateix nom, on sempre feineja la Carme, a qui de demanar-li, us n´obrirà la porta que hi dóna accés) on trobà la mort. Des d´aquí, podeu continuar pentinant la vall per pista forestal fins arribar, després d´1,5 km, a Sant Pere de Graudescales, l´últim vestigi romànic en peu del monestir benedictí que en el seu temps ocupà la contrada.A dia d´avui encara podeu entrar-hi lliurement si n´obriu el manubri de la porta lateral. Si desfeu el camí, podreu creuar el riu d´Aigua d´Ora pel pont romànic de 2 ulls, i enfilar el camí cap al Plà de Bussa i des d´aquí pujar fins la presó natural del Capolatell (o dels francesos com diu la Carme!), un espectacular i aïllat promontori rocós on només s´hi accedeix per una palanca de ferro (de fusta i mòbil en d´altres temps) i on els habitants de la zona, en peu de guerra contra els francesos, hi van desterrar els soldats capturats durant la guerra del francès.


PS: pont romànic sobre el riu d´Aigua d´Ora per on Guifré el Pilós caigué malferit per les tropes sarraïnes. També es pot veure encara la serradora i l´actiu molí de Ca l´Ambròs.

Una esplanada esplèndida

Un immens prat verd amb un gran roure monumental de més de 500 anys i la majestuosa masia de Can Giol són els garants de la bonica ermita romànica de Santa Coloma de Sasserra (s.XI). Aquest paratge singular, que destil·la tranquilitat a dojo, és només a 25 minuts de Vic malgrat trobar-se en terme municipal de Castellcir. Per anar-hi, cal que aneu en direcció Collsuspina i abans d´arribar-hi gireu a mà esquerra pel trencall que mena a les famoses antenes (centre emissor). A molts pocs metres després d´agafar aquest trencall us heu de desviar a la dreta just pel costat d´una masia restaurada (us quedarà a la vostra esquerra) i seguir la pista forestal (en bon estat) que hi comença. De seguir-la sense desviar-vos aproximadament durant uns 3,5 km us conduirà a només 100 metres del paratge de l´església, al qual hi haureu d´accedir a peu a través d´un petit corriol diví que endevinareu al costat d´un contenidor de bestiar just quan la pista forestal fa un revolt d´esquerres. Al final d´aquest tupit i frondós corriol podreu gaudir de la immensitat d´aquest indret. Si bé l´ermita i el roure centenari ja són una molt bona excusa per atançar-s´hi, l´esplèndida esplanada que s´hi amaga n´és la cirereta.

A recer de turistes

Amagada dins del poble que li dóna nom, la petita església romànica de Sant Tomàs de Fluvià (Alt Empordà) és un petit tresor del segle XII a recer de turistes. Una autèntica joia inèdita del romànic català. La gran sorpresa, però, és dins l´església i no a fora. En el seu interior s´hi conserven frescos del segle XII-XIII, i és un dels últims conjunts pictòrics importants descoberts a Catalunya. Per veure l´església, demaneu-ne la clau a Can Quel. Per arribar a Sant Tomàs de Fluvià, cal que primer us atenceu fins a Sant Miquel de Fluvià, on també disfrutareu, d´un dels conjunts romànics més destacats de la comarca i del país, però del que ja en parlaré en el pròxim post inèdit sobre el mil·lenari de l´Abat Oliba aquest any 2008. Amb tot, és a Sant Miquel, on pel mateix carrer que mena al gran cenobi, i poc després de començar el carrer (just al costat d´un “colmado” de poble), podreu accedir per la dreta (si baixeu unes escales de ferro que poden passar desapercebudes) a un antic forn de ceràmica romà en molt bon estat de conservació. El forn es troba soterrat sota el carrer i l´accés només és possible a través d´una petita galeria de formigó que el protegeix. L´accés, però, està tancat. La clau de la galeria la podreu recollir a l´Ajuntament. Però fins i tot des de fora i a través de la reixa que en barra el pas, podreu visualitzar sense masses dificultats l´estructura i el pilar central del forn. Val molt la pena. Per arribar a Sant Miquel de Fluvià cal anar direcció a l´Escala i desviar-vos abans en direcció a Sant Mori (el poble de moda de l´èlit gironina). Després de Sant Mori, vindrà Sant Miquel i posteriorment Sant Tomàs. Si sou de fiar, als 2 llocs us deixaran gratuïtament la clau. Per acabar, i si l´estòmac se us enfada, us recomano anar a Camallera, i tastar les patates amb botifarra del perol esparracada que us serviran a Can Gisbert.

Un lloc suspès entre el cel i la terra

Arrecerar-se sota el perfil feréstec del Montsec per descobrir-ne les entranyes, és una capbussada agraïda a la història d´aquest país. Si sou curiosos, i us agrada badar, aquesta ruta us agradarà. Cal que us atenceu fins a Tremp, al Pallars Jussà, el més desconegut. L´altra, el Pallars Sobirà, la sort ja l´ha fet ric.
El Montsec, terra de romer, a més de ser un marc excepcional per a la producció de mel, és un gran aparador natural serpentejat per estrets congostos que amaguen més d´una sorpresa. Per veure-les cal no tenir mandra al volant i conduir gairebé sempre per carreteres on Jesucrist hagués pogut perdre l´espardenya… Us parlo de Guàrdia de Noguera, de Moror, de Beniure, de Sant Esteve de la Sarga, de Castellnou de Montsec, d´Alsamora i de Montrebei. Abans però, cal arribar a Tremp, i des d´aquí, en direcció a Balaguer per la C-13, trobareu a pocs quilòmetres un trencant a la dreta que us menarà fins a Guàrdia de Noguera. Si voleu matar el cuc, aquest poble és un bon lloc per fer-ho. No us costarà gens trobar La Rectoria, on l´Ester i el Jaume, si voleu, us oferiran bona menja i hospedatge. Aquest primer poble, si no és per recuperar-hi forces, no cal que us hi atureu. A partir d´ara una estreta i sinuosa carretera serà la vostra guia. El proper poble serà Moror, que destaca per la seva vila closa (val la pena!). Abans, però, i després de pocs quilòmetres de deixar Guàrdia de Noguera, en un revolt tancat trobareu a mà dreta un trencant que us indica el castell de Mur. La seva singular arquitectura d´inspiració romànica, datada pels volts del segle XI, el converteix en l´emblema dels castells de frontera dels comtats catalans. Des del trencant fins al peu del castell us separa gairebé una mitja hora amb cotxe. Però el castell, obert només els diumenges i amb visita concertada, des que una colla de brètols van espantar-ne la noia que hi feia de guia (cabrons!!), és visible a la llunyania al cap d´uns pocs quilòmetres d´agafar el trencant que hi mena i la seva peculiar silueta, semblant a un vaixell, l´endevinareu sense problemes. Després de Moror, passareu Beniure, i al cap de pocs quilòmetres arribareu a Sant Esteve de la Sarga, on us en recomano la seva bonica església romànica a peu de carretera. Just després, un petit trencant a mà dreta us menarà fins al desconegut poble de Castellnou de Montsec, una de les recompenses d´aquesta ruta i que dóna títol al post. La carretera, malgrat semblar abandonada, amb 10 minuts us menarà fins al poble. Tot i que és més estreta i malmesa que l´anterior (només hi passa un cotxe) regala just abans d´arribar-hi una imatge insòlita i imponent: les carenes del prepirineu que enllaçen Catalunya i Aragó són el teló de fons d´aquest tossal de quatre cases, una de les quals, és la cuna del primer explorador i descubridor de Califòrnia, Gaspar de Portolà i Rovira. Els poc més de 10 habitants, bé ho afirmen sense por d´equivocar-se. Cert és, que el seu pare, Francesc de Portolà, s´hi exilià quan quedà desposseït dels seus béns per ordre de Felip V, després de defensar (com els vigatans) els drets de l´Arxiduc Carles a la Guerra de Successió. És en aquest lloc suspès entre el cel i la terra, on durant el seu exili, la natura i el “bon ofici” del pare Portolà féu engendrar el prolífex català. Una placa a la casa-castell natal en commemora l´efemèride, i una escultura al llinatge dels Portolà just al costat de la casa complementa l´homenatge. Qualsevol racó del poble es converteix en un balcó natural senzillament espectacular.

Si desfem el camí fins la carretera d´abans, i la continuem, ens podem atançar fins Alsamora, per veure-hi l´esplèndida torre romànica de 15 metres, i una de les més ben conservades de Catalunya, últim vestigi en peu del recinte murallat que envoltava el perímetre del castell. Des d´aquí, un rètol rovellat i mig esquinçat ens conduirà en pocs quilòmetres fins a l´entrada de les parets del Congost de Montrebei. Aquest congost, un dels més impresionants de Catalunya amb parets de més de 500 metres d´alçada, és un cop de destral a la serralada del Montsec fet pel riu Noguera Ribagorçana. Aquest tall, avui, és la línea divisòria entre Catalunya i Aragó. Abans d´arribar al tram de camí escarpat a la roca, que serpenteja com una serp el curs del riu, passareu un pont penjant metàl·lic que es belluga poc (si no hi salteu, clar!). Ja en el camí on les parets del congost semblen abraçar-te, cada racó és una postal i cada paret una escultura. Cap a la part final del tram escarpat on el congost ja comença a obrir-se, i just després que el camí fagi un revolt brusc a l´esquerra, s´enfila amunt, al costat del camí, la tartera que grimpant et porta a la cova Colomera (cal fixar-s´hi ja que sinó el pas pot passar desapercebut). Tot i que haureu de grimpar una mica (hi ha cadenes falcades a la roca que hi ajuden) l´ascens val molt la pena. Això si, a mesura que t´apropes a la cova, el tuf d´excrement de colom (d´aquí ve el nom!) és agobiant però la vista del congost des de l´interior de la bauma és recompensant. Unes prospeccions arqueològiques a la cova impedeixen actualment endinsar-s´hi més enllà de la majestuosa bauma d´entrada. Poc després d´aquest tram, el congost s´eixampla i el camí escarpat a la roca s´acaba. Si continuéssiu, arribarieu a Mas Carlets. Sinó, gireu cua i desfeu el camí. Si sou agosarats (un dels cops, jo vaig ser-ho!), just després de la cova seguint encara uns pocs metres el camí, podreu baixar fins al primer pas originari escarpat a la roca l´any 1924 per la Mancomunitat de Catalunya. Però després de la construcció del pantà de Canelles, el petit camí quedà per sota del nivell de l´aigua del congost. Avui, però, bona part d´aquest camí torna a ser visible i transitable, i tot i que en algun tram la perillositat és manifesta (està molt malmès per desprendiments), passar-hi no és una utopia (però vigileu!!). Això si, arriba un punt a mig recorregut que cal tornar a recuperar el camí actual, acabat d´escarpar aproximadament l´any 1982. El camí restant de tornada és un bon moment per adonar-se que la natura és generosa i que tots tenim l´obligació de preservar-la. El recorregut pel congost (sense anar a Mas Carlets) és de dues hores i mitja entre anar i tornar (aprox).

Tot el que us he explicat podeu fer-ho en un sol dia. Si a les 8 del matí ja esteu d´empeus i dins del cotxe, a les 9 del vespre ja podreu estar cubant sofà. Ep, sempre i quan no us entretingueu mirant les musseranyes.