A recer de turistes

Per arribar a aquí dalt, a peu o amb helicòpter. Per arribar a allà baix, a peu o amb barca. I jo, com vosaltres, tampoc tinc ni helicòpter ni barca, però sí cames. En els dos llocs, un cop arribats hi estareu a recer de turistes. És llarg d’explicar però en breu ho intento.……………………………………………………………………………………….

mmmmmmmmmmmmmmmmm

Què hi passa en aquesta ermita?

sant-benet-4Malgrat que els escrits de la façana manifesten un culte antiquíssim de vestigis anteriors, la insòlita ermita de Sant Benet presenta avui un estat deplorable i ruïnós. La història sembla haver castigat la nefasta rehabilitació (s.XVIII) i haver-la condemnat a l´oblit en un turonet d´un misteriós paratge boscós de difícil accés del terme municipal de Cabanelles (Alt Empordà). No pas massa lluny d´on segles ençà les bruixes de Llers prenent cos de mossa d´hostal s´ensucraven les sines amb mel per enganyar els pagesos de les contrades. Les immediacions de l´ermita no en foren pas l´excepció. Qui sap si són aquests els motius pels quals l´ermita no apareix en l´arxiu de parròquies i esglésies de la diòcesi de Girona (???). Si hi entreu, tindreu la sensació que una pedra us cau al cap. Sortiu-ne i ho evitareu. Perdeu-se pel misteriós entorn i us hi “ensucrareu”. Per arribar-hi, tot i no estar indicat, cal que aneu a Cabanelles i seguiu la carretera GIP-5237 fins el trencant de Can Serra (esquerra). Cal fer uns 3 km a partir de Can Serra per pista forestal, travessar el torrent de Jocanat i arribar fins un collet. Aquí deixeu el cotxe i agafeu el camí que serveix per desemboscar i amb 10 minuts (aprox) sereu a 100 metres de l´ermita, que mig veureu dalt d´un petit turó. Si hi aneu, sort i “sucre”…

De Portbou a Llançà

El camí de ronda que ressegueix tota la costa catalana, de Portbou a Ulldecona, és, en algun dels seus trams, un viatge de postal . El seu primer tram (Portbou-Llançà) és un dels més desconeguts. Arribar-hi amb tren, deixant el cotxe a Llançà, és una molt bona opció, doncs sorprèn la colossal estació de tren de Portbou. Abans d´iniciar el camí, però, aneu al cementiri. Hi trobareu la tomba del filòsof alemany d´orígen jueu, Walter Benjamin, que mentre fugia dels nazis va refugiar-se una nit d´avui fa 68 anys a Portbou. Mai es va despertar. Suicidi o assassinat? Encara no se sap. Davant l´antiga oficina de correus, comencen les escales que esguarden aquest GR impresionant. Són 3 hores d´agraït camí (poc fresat en alguns trams) que fan embadalir a qui s´estima el país. Amb permanents vistes llunyanes sobre el Cap de Creus, el camí ressegueix les platges verges del Cap Ras i et depara més d´una simpàtica sorpresa. Com la d´endinsar-te en algun dels búnquers que encara es conserven si gatejes una mica i no tens claustrofòbia. Els petits túnels que en comuniquen les boques són encara transitables. L´adrenalina de passar-hi compensa tot l´esforç. Una remullada a pilota picada, en una de les platjes del Cap Ras (on 5 persones no hi caben!), et deixarà com nou. Ja a Llançà, i al final del Passeig, l´últim colmado autèntic que hi queda, serà l´excusa perfecte per repostar forces i fer una queixalada. Doneu-li conversa a la mestressa i oblideu-se del rellotge!       

La vall d´Ora i la serra de Bussa

A cavall entre el Solsonès i el Berguedà s´alça majestuosa, a la falda de la Vall d´Ora, la imponent serra de Bussa. I fóu aquí, avui terme municipal del disseminat nucli de Navès, on l´any 897 (segons Rovira i Virgili, 898) caigué malferit, per llança sarraïna, el nostre comte Guifré el Pilós. Un monòlit en recorda el fet i en fa perviure l´heroica llegenda.Però si bé avui a la llegenda de l´escut de les 4 barres ungit amb sang del malferit comte (escrita per primer cop per mossèn Bernat Boades cinc centúries més tard), no se li atorga cap veracitat, si que es reconeix com a referència històrica l´entorn on morí Guifré. I fou aquí, pels contorns del riu d´Aigua d´Ora, molt a prop de la dimunita església romànica de Sant Llehir (avui gairebé adossada a la masia del mateix nom, on sempre feineja la Carme, a qui de demanar-li, us n´obrirà la porta que hi dóna accés) on trobà la mort. Des d´aquí, podeu continuar pentinant la vall per pista forestal fins arribar, després d´1,5 km, a Sant Pere de Graudescales, l´últim vestigi romànic en peu del monestir benedictí que en el seu temps ocupà la contrada.A dia d´avui encara podeu entrar-hi lliurement si n´obriu el manubri de la porta lateral. Si desfeu el camí, podreu creuar el riu d´Aigua d´Ora pel pont romànic de 2 ulls, i enfilar el camí cap al Plà de Bussa i des d´aquí pujar fins la presó natural del Capolatell (o dels francesos com diu la Carme!), un espectacular i aïllat promontori rocós on només s´hi accedeix per una palanca de ferro (de fusta i mòbil en d´altres temps) i on els habitants de la zona, en peu de guerra contra els francesos, hi van desterrar els soldats capturats durant la guerra del francès.


PS: pont romànic sobre el riu d´Aigua d´Ora per on Guifré el Pilós caigué malferit per les tropes sarraïnes. També es pot veure encara la serradora i l´actiu molí de Ca l´Ambròs.

Un lloc suspès entre el cel i la terra

Arrecerar-se sota el perfil feréstec del Montsec per descobrir-ne les entranyes, és una capbussada agraïda a la història d´aquest país. Si sou curiosos, i us agrada badar, aquesta ruta us agradarà. Cal que us atenceu fins a Tremp, al Pallars Jussà, el més desconegut. L´altra, el Pallars Sobirà, la sort ja l´ha fet ric.
El Montsec, terra de romer, a més de ser un marc excepcional per a la producció de mel, és un gran aparador natural serpentejat per estrets congostos que amaguen més d´una sorpresa. Per veure-les cal no tenir mandra al volant i conduir gairebé sempre per carreteres on Jesucrist hagués pogut perdre l´espardenya… Us parlo de Guàrdia de Noguera, de Moror, de Beniure, de Sant Esteve de la Sarga, de Castellnou de Montsec, d´Alsamora i de Montrebei. Abans però, cal arribar a Tremp, i des d´aquí, en direcció a Balaguer per la C-13, trobareu a pocs quilòmetres un trencant a la dreta que us menarà fins a Guàrdia de Noguera. Si voleu matar el cuc, aquest poble és un bon lloc per fer-ho. No us costarà gens trobar La Rectoria, on l´Ester i el Jaume, si voleu, us oferiran bona menja i hospedatge. Aquest primer poble, si no és per recuperar-hi forces, no cal que us hi atureu. A partir d´ara una estreta i sinuosa carretera serà la vostra guia. El proper poble serà Moror, que destaca per la seva vila closa (val la pena!). Abans, però, i després de pocs quilòmetres de deixar Guàrdia de Noguera, en un revolt tancat trobareu a mà dreta un trencant que us indica el castell de Mur. La seva singular arquitectura d´inspiració romànica, datada pels volts del segle XI, el converteix en l´emblema dels castells de frontera dels comtats catalans. Des del trencant fins al peu del castell us separa gairebé una mitja hora amb cotxe. Però el castell, obert només els diumenges i amb visita concertada, des que una colla de brètols van espantar-ne la noia que hi feia de guia (cabrons!!), és visible a la llunyania al cap d´uns pocs quilòmetres d´agafar el trencant que hi mena i la seva peculiar silueta, semblant a un vaixell, l´endevinareu sense problemes. Després de Moror, passareu Beniure, i al cap de pocs quilòmetres arribareu a Sant Esteve de la Sarga, on us en recomano la seva bonica església romànica a peu de carretera. Just després, un petit trencant a mà dreta us menarà fins al desconegut poble de Castellnou de Montsec, una de les recompenses d´aquesta ruta i que dóna títol al post. La carretera, malgrat semblar abandonada, amb 10 minuts us menarà fins al poble. Tot i que és més estreta i malmesa que l´anterior (només hi passa un cotxe) regala just abans d´arribar-hi una imatge insòlita i imponent: les carenes del prepirineu que enllaçen Catalunya i Aragó són el teló de fons d´aquest tossal de quatre cases, una de les quals, és la cuna del primer explorador i descubridor de Califòrnia, Gaspar de Portolà i Rovira. Els poc més de 10 habitants, bé ho afirmen sense por d´equivocar-se. Cert és, que el seu pare, Francesc de Portolà, s´hi exilià quan quedà desposseït dels seus béns per ordre de Felip V, després de defensar (com els vigatans) els drets de l´Arxiduc Carles a la Guerra de Successió. És en aquest lloc suspès entre el cel i la terra, on durant el seu exili, la natura i el “bon ofici” del pare Portolà féu engendrar el prolífex català. Una placa a la casa-castell natal en commemora l´efemèride, i una escultura al llinatge dels Portolà just al costat de la casa complementa l´homenatge. Qualsevol racó del poble es converteix en un balcó natural senzillament espectacular.

Si desfem el camí fins la carretera d´abans, i la continuem, ens podem atançar fins Alsamora, per veure-hi l´esplèndida torre romànica de 15 metres, i una de les més ben conservades de Catalunya, últim vestigi en peu del recinte murallat que envoltava el perímetre del castell. Des d´aquí, un rètol rovellat i mig esquinçat ens conduirà en pocs quilòmetres fins a l´entrada de les parets del Congost de Montrebei. Aquest congost, un dels més impresionants de Catalunya amb parets de més de 500 metres d´alçada, és un cop de destral a la serralada del Montsec fet pel riu Noguera Ribagorçana. Aquest tall, avui, és la línea divisòria entre Catalunya i Aragó. Abans d´arribar al tram de camí escarpat a la roca, que serpenteja com una serp el curs del riu, passareu un pont penjant metàl·lic que es belluga poc (si no hi salteu, clar!). Ja en el camí on les parets del congost semblen abraçar-te, cada racó és una postal i cada paret una escultura. Cap a la part final del tram escarpat on el congost ja comença a obrir-se, i just després que el camí fagi un revolt brusc a l´esquerra, s´enfila amunt, al costat del camí, la tartera que grimpant et porta a la cova Colomera (cal fixar-s´hi ja que sinó el pas pot passar desapercebut). Tot i que haureu de grimpar una mica (hi ha cadenes falcades a la roca que hi ajuden) l´ascens val molt la pena. Això si, a mesura que t´apropes a la cova, el tuf d´excrement de colom (d´aquí ve el nom!) és agobiant però la vista del congost des de l´interior de la bauma és recompensant. Unes prospeccions arqueològiques a la cova impedeixen actualment endinsar-s´hi més enllà de la majestuosa bauma d´entrada. Poc després d´aquest tram, el congost s´eixampla i el camí escarpat a la roca s´acaba. Si continuéssiu, arribarieu a Mas Carlets. Sinó, gireu cua i desfeu el camí. Si sou agosarats (un dels cops, jo vaig ser-ho!), just després de la cova seguint encara uns pocs metres el camí, podreu baixar fins al primer pas originari escarpat a la roca l´any 1924 per la Mancomunitat de Catalunya. Però després de la construcció del pantà de Canelles, el petit camí quedà per sota del nivell de l´aigua del congost. Avui, però, bona part d´aquest camí torna a ser visible i transitable, i tot i que en algun tram la perillositat és manifesta (està molt malmès per desprendiments), passar-hi no és una utopia (però vigileu!!). Això si, arriba un punt a mig recorregut que cal tornar a recuperar el camí actual, acabat d´escarpar aproximadament l´any 1982. El camí restant de tornada és un bon moment per adonar-se que la natura és generosa i que tots tenim l´obligació de preservar-la. El recorregut pel congost (sense anar a Mas Carlets) és de dues hores i mitja entre anar i tornar (aprox).

Tot el que us he explicat podeu fer-ho en un sol dia. Si a les 8 del matí ja esteu d´empeus i dins del cotxe, a les 9 del vespre ja podreu estar cubant sofà. Ep, sempre i quan no us entretingueu mirant les musseranyes.

L´or negre de Riutort

Aquest és un indret que, com tots els que us relaciono en l´apartat de rutes inèdites, té una connotació curiosa i singular, fins a cert punt misteriosa, pel fet de ser poc coneguda (menys mal!!). Si us agrada tastar país, us la recomano. Podreu olorar i tocar amb la punta dels dits l´or negre del que malauradament encara tots en som presoners, el petroli. Us parlo de la Mina de Petroli de Riutort, a l´Alt Berguedà, i al costat de Guardiola. De mines pel Berguedà n´hi han unes quantes (però la majoria del germà pobre, el carbó!), i la veritat és que de mines de petroli subterrànies us costaria molt de trobar-ne, fins i tot arreu del món, doncs són escasses. Per arribar-hi cal que aneu fins a Guardiola de Berguedà i des d´allà agafeu la carretera (B-402)en direcció a la Pobla de Lillet, i a pocs quilòmetres trobareu indicat un trencant a l´esquerra, l´agafeu i una pista forestal que voreja el riu us portarà al peu de la mina.
A la porta us hi trobareu un documentat guia que té la paciència durant el cap de setmana d´estar-se sol durant hores davant l´entrada de la mina esperant que s´hi atançi algun curiós. A la mina, oberta només els dissabtes i diumenges, hi podreu accedir pagant un import simbòlic pel seu manteniment. A dins, hi trobareu llum si la “burra” no fa el burro! Sinó hi accedireu amb llanternes (molt millor!!). Dins les galeries (en visitareu 2 i mitja) l´olor de petroli i de sofre us farà prestar atenció a les margues bituminoses (betes de roques) de les que en regalima petroli. Aquestes roques (margues) eren les que s´extreien per destil·lar-les i fer-ne aflorar el petroli. No serà fins al fons de la galeria central on hi trobareu la roca mare, tota ella impregnada de petroli que després de cent anys d´inactivitat continua escolant-s´hi. Atenció al peculiar bacteri blanquinós (estudiat ara per la Universitat de Barcelona) que podreu veure per les roques i que té la sàvia funció de biodegradar el petroli. Conviu, però, amb tritons, salamandres i ratpenats que aguarden tranquils el recés dels anys. Aquests amics no us molestaran perquè ja tenen una galeria exclusiva per a ells, i a la qual obviament no accedireu. Ja de tornada us sorprendrà a mig camí una galeria inundada d´aigua cristalina de pluja (a la fotografia) que fa encara més interessant la ja de per si curiosa visita. Ja per finalitzar, tornareu per una segona galeria, que us tornarà a deixar a l´entrada de la galeria principal. Si us hi arribeu, espero que us agradi.

El desconegut castell de Requesens


Si us agrada descobrir llocs insòlits i poc freqüentats d´aquest país, el desconegut castell de Requesens, pot ser una bona alternativa per aquest pont de l´1 de maig. Ens situem a la comarca de l´Alt Empordà, i en concret a la serralada de l´Albera, al petit poble de Cantallops. Al poble hi podreu accedir fàcilment per la carretera nacional II que us porta a la Jonquera, i just a l´última rotonda abans d´arribar-hi, ja trobareu un indicador de Cantallops que us farà girar a la dreta. Aquesta carretera comarcal estreta us portarà sense pèrdua al petit poble de Cantallops, des del qual un indicador us menarà, per una pista forestal de 6 km, a les immediacions del castell. El camí està en bon estat i es pot fer amb un turisme sense problemes. Us recomano deixar el cotxe a la vora del camí després d´haver recorregut uns 4 km aproximadament, i just quan a la vostra dreta ja s´albiri majestuós el castell, tot i que encara a molta distància. Aparqueu el cotxe a la cuneta i feu a peu (1 hora i mitja) i pel mig del bosc el camí que primer descendeix i després voreja el riu que us portarà fins al pont que el travessa, i que a l´esquerra us conduirà cap al veïnat de Requesens (30 minuts a peu). Si d´aquí seguiu i teniu ganes de caminar podreu arribar fins el Puig Neulós, el pic més alt de la serralada de l´Albera. En canvi, si des del pont tombeu a la dreta arribareu amb menys de 10 minuts a l´entrada del castell de Requesens. Un peculiar castell medieval documentat ja el 1050, i un dels més grans de la seva època, però que curiosament mai fou escenari de grans guerres. Malgrat que ha sofert múltiples modificacions i algunes amputacions, i tot i estar en l´actualitat bastant deteriorat, degut als estralls que li causaren els militars sense escrúpols que van allotjar-s´hi durant la guerra civil, continua conservant el seu encant misteriós, sobretot a la zona de les galeries d´accés (algunes secretes) a les diferents estances del castell. Porteu un lot, us anirà bé.

El castell el trobareu obert durant els caps de setmana, dissabtes i diumenges, d´11 matí a 8 tarda, i l´entrada no us costarà més de 2€ (entrada simbòlica de manteniment). Ningú us acompanyarà i tampoc no hi trobareu guies, només un senyor just al cobert de l´entrada us entregarà un full amb un planell del castell (il·legible) i a partir d´aquí vosaltres mateixos us fareu la ruta. La curiosa visita val molt la pena i la vista des d´una de les parts més altes del castell no té desperdici. Un detall a contemplar són algunes de les reixes que protegeixen les finestres, obrades en forja i molt ben treballades.

Un cop acabada la visita podeu fer un bon recés tot fent-vos passar la gana a la Cantina del veïnat de Requesens, on amb una mica de sort podreu degustar un molt bon civet. La cantina us la trobareu al costat de l´església. Amb la panxa plena podreu desfer altra vegada el camí. Si us decidiu, que us vagi molt bé!

El forat de Sant Ou i el plà de Sant Pere

El forat de Sant Ou és un avenc de més de 70 metres de profunditat situat a la comarca del Ripollès, a prop de Gombrèn, del castell de Mataplana i del Santuari de Montgrony. El lloc ha estat objecte de moltes llegendes, la majoria d´elles relacionades amb les disbauxes del Comte Arnau, l´amo i senyor d´aquestes contrades. Segons la llegenda, alimentada al llarg dels anys pels habitants de la zona, era aquest l´avenc per on el Comte Arnau s´esmunyia per anar a fer “visites” a les monges del monestir de Sant Joan de les Abadesses i per on s´escapava, també, quan era perseguit. No va ser fins la primera dècada del segle XX, quan Mossèn Norbert Font i Sagué, introductor de l´espeologia a Catalunya, explorà per primer cop l´avenc, tot certificant des del fons del forat que aquest no tenia sortida ni cavitats subterrànies. Malgrat tot, la seva espectacular profunditat ha estat la que ha seguit alimentant durant anys aquestes llengendes. En l´actualitat el forat es troba protegit per unes valles de fusta que alerten del perill de caiguda. Més enllà de la curiositat de l´avenc, l´excursió és molt recomanable per la visita a la capella troglodita, l´església de Sant Pere (podeu demanar les claus de l´església a l´hostatgeria i us les deixaran sense problemes, tornant-les és clar!!) i la passejada divertida que farem i en la que visualitzarem, durant el primer tram, una extraordinària panoràmica del Pedraforca.

Com arribar-hi:
Cal dirigir-nos a Campdevànol i d´allà continuar la carretera que va fins a Gombrèn, i uns pocs kilòmetres després de passar el poble trobem a la nostra dreta el trencant que ens porta al Santuari de Montgrony. Tot i que s´hi pot accedir des d´una pista sense asfaltar que trobem a la nostra esquerra, poc després de deixar la carretera principal i abans d´arribar a dalt del Santuari, la meva recomanació és pujar amb cotxe fins al Santuari de Montgrony (anomenat la Covadonga Catalana) i on es diu que els àrabs mai van poder arribar. Un cop a dalt, deixarem el cotxe a l´aparcament. Just entrar i a l´esquerra de l´hostatgeria del santuari s´hi enfilen unes escales que porten a la petita capella troglodita on fou trobada la mare de deu (podeu pujar al diminut segon pis de la capella i fer sonar la campana!). Ara cal continuar pujant però per les escales excavades a la roca que segons sembla feu construir el mateix Comte Arnau per poder accedir al Plà de Sant Pere i una mica més amunt a l´església romànica que porta el mateix nom. Cal dir que fou el bisbe de Vic, Josep Morgades, qui veient la degradació d´aquesta església en començà la seva restauració cap a l´any 1880. Si ens tornem a situar al plà, resseguint el camí vallat amb barana de fusta que voreja el cingle arribarem fins a l´inici del “camí del mal pas” (estret, cantallut i amb baixades i pujades) que ens guiarà, vorejant l´espadat, fins un camí que després d´una forta pujada ens portarà fins l´avenc de Sant Ou, deixant a baix a la nostra esquerra el refugi de les Planelles. El recorregut (anar i tornar) el podem fer tranquilament en poc menys de 2 hores.

Ermita troglodita de Sant Miquel de la Roca

Situada a la comarca del Plà de l´Estany, l´ermita troglodita de Sant Miquel de la Roca, és una cavitat natural d´orígen eremític que es troba en un espadat sobre el riu Fluvià. Actualment encara s´hi conserven els murs que la van delimitar de l´espadat, una arcada gòtica exemplar i les restes del que fóu una cisterna. Dins la cavitat s´observa amb claretat l´aprofitament de les parets naturals del fons de la bauma per a la construcció de l´ermitatge. El primitiu tancament de la bauma podria datar de l´època de les ermites troglodites, entre els segles V a VIII, tot i que és obvi que ha sofert modificacions posteriors que han configurat el seu aspecte actual. De totes maneres, el lloc respira recés i silenci i val molt la pena acostar-s´hi. A més, pel camí que hi mena, trobarem les restes del que fou un petit santuari, el de Sant Esteve de Bassets.

Aquestes són algunes de les indicacions per tal de trobar-la sense masses complicacions. Hem d´arribar-nos a Banyoles i un cop allà agafar la carretera que porta a Esponellà, tot desviant-nos abans en direcció al poble de Crespià. Just entrar al poble apareix a mà esquerra un indicador que ja senyala Sant Miquel de la Roca i també Sant Esteve de Bassets. Al cap d´uns metres, una pista forestal (en bastant bon estat) que en alguns llocs ens deixarà veure el riu Fluvià a sota, ens guiarà cap a l´ermita. Cal prestar atenció perquè l´últim indicador de l´ermita, just al costat d´un camp, es troba a terra i ens pot passar desapercebut. Un cop aquí, cal deixar el cotxe i un camí molt estret però fresat (al principi) ens menarà fins a l´ermita.