Més del mateix

Em va fer fredar el desplegament tècnic, mediàtic i periodístic del primer debat espanyol entre l´optimista Zapatero i el pessimista Rajoy. El resultat final, però, més previsible que la millor recepta de Bona Cuina de mans del mític i ja traspassat Jaume Pastallé (que ja és dir!). Cap sorpresa i una constatació. La bipolarització malaltissa rovella la democràcia participativa. Acabat el debat, pocs vots s´hauran mobilitzat i potser més se n´hauran desencisat. Zapatero amb l´empat es classificava i Rajoy necessitava guanyar, però al final cap dels dos es va emancipar. Caldrà jugar la pròrroga (dilluns vinent) però el “gol average”sembla ser per Zapatero. Tot i així, hi ha lliga. Ep, això sí, pels que la juguen! Jo aquesta lliga ja fa temps que no la jugo. Prefereixo jugar a casa. En fi, que Zapatero i Rajoy no són el mateix però sí més del mateix. Tot plegat, fa por la guilla!

PD: en podeu llegir bons anàlisis professionals de politòlegs comarcals aquí i aquí. També en parlen els germans Bardolet, en Xevi i l´Albert.

Campanya en marxa !

A la Plaça Major de Vic, els de CIU, en manada, apareixien els últims. Els verds i de debò, eren els primers. Escombra i cartell en mà ahir a la mitjanit s´inaugurava la campanya. Del cartell de CIU, l´ullera vermella del Duran m´encanta. És pija i progre a la vegada. Del d´ERC, la tira fotomaton de´n Ridau és simpàtica (3 euros, 6 fotos, baratet!!). En el d´ICV-EUiA, el bon jan de l´Herrera hi apareix de cos sencer (sense bicicleta!). Els que ahir ens vam atançar fins la Plaça la vam fer petar una estona. Els que la vam continuar, vam anar a parar tots a Cal Veguer. Allà, hi havia el veguer major, l´alcalde, acompanyat de la flor i nata de la coalició. També hi havia un bocí de cúpula socialista. Una representació digne d´ERC i una altra de badocs, en la que m´hi incloc. Entre tots ompliem el bar. Tertúlia de capelletes fins passades la 1 de la matinada. Un servidor marxava dels últims, però els de CIU van tancar el bar! (per cert, a quina hora s´hi han posat avui??). En fi, bona campanya i sort a tots, malgrat que només començar, alguns convergents ja han començat a liar-la.

El meu ple de comiat


Ahir dilluns va ser el meu últim ple ordinari com a regidor del PSC a l´Ajuntament de Vic després de 8 anys (1999-2007). No han estat uns anys fàcils, i m´hagués agradat poder-los disfrutar més. No obstant això, ser regidor de la ciutat que m´ha vist néixer i créixer, i de la que en tinc el cor amarat d´estima, ha estat un plaer i un honor. Crec que no puc demanar més. En aquests moments, si haig de tenir un record per algú, aquest és de tros, i sense cap dubte, pel company i amic, Jaume Portell. Ell em va brindar aquesta oportunitat. Sota les sigles del meu partit, el PSC, he estat durant aquests 8 anys el regidor més jove de l´Ajuntament de Vic, però per sobre de les sigles, he estat abans que res i primer de tot, regidor de la meva ciutat. Ho dic amb tota la humilitat, però també amb tota la contundència. I n´estic orgullós. És obvi, doncs, que em sàpiga greu deixar de ser regidor. També ho dic amb sinceritat i sense que em caiguin els anells. Però també tinc la ferma convicció de no equivocar-me i de fer allò que em cal. El què penso és el què dic, i així ho continuaré fent sempre.

Des d´aquí vull donar gràcies a tot l´equip humà de l´Ajuntament, de totes les àrees, departaments i organismes autònoms, ja siguin funcionaris o contractats, doncs de tots ells, sense excepció, n´he obtingut sempre la resposta que en buscava. Mai m´he sentit desatès, tot al contrari. L´apreci és mutu. I com no, també vull donar les gràcies a tots els companys polítics de consistori, de la present i de l´anterior legislatura, ja siguin del meu propi partit, com també i sobretot de la resta de formacions polítiques, que sempre m´han brindat un tracte exquisit, fins i tot desproporcionat, i als que a més de companys, considero amics. I el mateix puc dir del meu alcalde. Un record també pels periodistes, dels que mai n´he tingut queixa, dels d´ara i dels que hi havia abans, doncs puc dir sense por a equivocar-me que n´he estat un privilegiat. Em quedo amb els seus somriures a l´últim ple. I per descomptat, i en primer terme i per sobre de tot, dóno les gràcies a tots els ciutadans i ciutadanes de Vic, a les entitats i associacions, que amb el seu tracte i el suport dispensat, m´han fet partícep de les seves inquietuds, a les que modestament, sempre he intentat respondre. D´ells n´he après molt i junts hem convergit a entendre que la política municipal sobrepassa qualsevol política de partit i esdevé sentiment de ciutat.

Aquest diumenge tots els ciutadans i ciutadanes tenim una cita i cal que ens hi trobem tots. Tots som partíceps del joc democràtic que ens regalen les urnes i no podem defraudar-les. Si no votem no ens queixem. Tothom ha de fer-ho per la que cregui que és la seva millor opció. Però detesto aquells que especulen amb el vot dels altres. Com sempre, jo ho faré pensant en la ciutat, i a més ho faré convençut, amb la consciència tranquila i d´acord amb les meves conviccions.

…ollons !


Poseu una lletra al davant, i això és el que vaig dir divendres quan de bon matí el setmanari vaig obrir. Sabeu que parlo de l´enquesta dels 500 (alguns l´han batejada així!). Durant l´última setmana i com un secret a veus m´havien arribat varies versions d´aquesta enquesta. La versió que ha acabat per ser certa, era una d´elles. D´especulacions a partir del seu resultat, n´hi ha per donar i vendre. De totes maneres, no penso entrar-hi. Crec que no em cal. Dit això, la sorpresa de l´enquesta, igual que per molts, me la va donar el PSC i sobretot la PxC. Només en un eix imaginari hagués dibuixat aquest resultat, però a vegades la realitat supera la ficció. La realitat vigatana, però, sol ser més tossuda. I ho és. Si no ho fos, i amb l´enquesta a la mà, tot seria de color rosa. És molt difícil, per no dir impossible, que la PxC no augmenti la representació política a l´Ajuntament. És més, en serà l´element desestabilitzador i segurament no en som ni conscients de com pot arribar a ser-ho. A més, si hi hagués una abstenció considerable, aquesta no afectaria a PxC perquè els seus votants ansien dipositar el seu vot protesta i a més és un electorat altament mobilitzat. D´aquesta manera, en un escenari en el que PxC augmenti considerablement la seva representació, el PSC és poc provable que augmenti la seva. També crec que si bé, en part, pot haver-hi traspàs de vot de CIU a PxC o a la bossa d´abstencionistes, veig poc provable un traspàs de vot directe de CIU a PSC. I pel cantó de l´esquerra, no hi ha vot útil per un partit que es percebi com aglutinador del vot d´esquerres, com podria ser el PSC. No obstant això, si el tripartit arribés a sumar majoria absoluta, s´hauria de provar. Però també és cert que a dia d´avui no seria fàcil, doncs caldria molta cuina, i afinar les sinèrgies personals entre els candidats i esperar que tots compleixin les ordres de partit. Qualsevol altra suma d´esquerres que no dongui 11 és totalment inviable. Anglada mai es menjarà un tripartit i encara menys un alcalde socialista. Però no cal obviar que també CIU podrà triar i remenar. I ho farà. D´opcions no n´hi faltaran.

A peu de carrer

Per copsar el pols de la ciutat res millor que trepitjar carrer, i és ara en campanya electoral quan el carrer esdevé l´autèntica cuina dels resultats, ja sigui en bars, botigues, supermercats, videoclubs, mercats o perruqueries, freqüentar els llocs on la majoria de la gent la fa “petar” és un bon termòmetre per mesurar la nota que la gent posarà als polítics el proper 27 de maig. Abans, però, podrem fer bullir l´olla amb l´enquesta que aquest divendres publicarà el setmanari el 9 nou i de la que, en cercles polítics, se n´han fet tot tipus d´especulacions, totes elles intencionades i segurament cap de certa. Però els nervis són a flor de pell i encara que pels ciutadans serà una campanya més, el cert és que per tots els candidats serà una campanya d´infart, doncs tots s´hi juguen molt. És lògic doncs que els nervis juguin males passades. No obstant això, a jutjar pel desplegament material i propagandístic, el PSC guanya per golejada. Si d´això es tracta, Burgaya ja és alcalde. A peu de carrer, però, la gent sembla moure´s per altres latituds, molt distants de les que es mouen la majoria de polítics. Sense anar més lluny, en conversa d´aquest passat dimarts al mercat, dos matrimonis avançats d´edat, gesticulaven tot dient-se: “aquest l´anglada un cop entri a l´olla no el deixaran pas cridar tant, ja veurà quin pà hi donen al govern”. I l´altra sentenciava: “aquesta és la democràcia de l´Ajuntament!”. A la tarda i a l´altre extrem de la ciutat, a un bar del barri del remei, d´ambient poc convergent, sento d´esquitllada que engalten aquesta: “aquí el único que los lleva donde hay que llevarlos es el cabron del anglada, que es el único que se ha pateado toda la ciudad, todos los otros a vivir del cuento”. Amb afirmacions com aquestes, els programes i els actes de campanya serveixen de ben poca cosa. I és que, sincerament, quants són els que es llegeixen els programes electorals dels partits? És més, si tinguéssim la paciència de comparar-los ens sorprendríem de les coincidències…

1,2,3 ja !


Ja hi som! Ahir a la mitjanit es donava a la Plaça Major de Vic el tret de sortida a la campanya d´infart per les municipals de Vic. Quedava enrera, però per molts present, l´últim eslògan de campanya de CIU d´ara fa 4 anys: “no passaran”. I no vam passar. Aquest cop tot sembla possible. Però fa quatre anys també ho semblava. A jutjar per la mida dels cartells de campanya, la batalla sembla decantar-se per la família dels cartells grans (CIU i ERC). Ahir a la nit, la plaça semblava el mercat de Calaf, però a aquestes alçades el peix està pràcticament venut. A cau d´orella i a la primera de canvi, ja sortien enquestes per tot arreu, algunes amb efecte “sorpresa” inclòs que situaven un empat tècnic a 7 regidors de CIU i PSC. D´altres que apuntaven que CIU salvava els mobles, amb 9 regidors, PSC amb 4, ERC amb 4-5, Anglada amb 3 i ICV 0. Ni CUP ni PP. O sigui, més contradictòries impossible. Alguns avançaven que el9nou obria portada amb enquesta. Més fals impossible. Deixeu-me que us digui, respecte dels partits grans, la meva modesta impressió personal: que de cara en fora tot es oli en un llum, i de cara en dins, tot són nervis i crits. Potser és que la galeria està plena però el camp és buit.
(foto:osona.com)

A ritme de campanya !

“A ritme d´illa” és un innovador i seriós projecte musical i poètic que el menorquí Miquel Mariano, bregat des de fa anys en el món de la música folk i recerca literària, ha volgut regalar a ses illes i al país sencer, musicant 12 poemes de poetes illencs, tot i que també en recull de Miquel Martí i Pol. D´aquest seriós treball en solitari en sobresurt, però, el tema “Verigut”, un poema de Tòfol Mus (poeta molt popular de Menorca) i a partir del qual en Miquel Mariano n´ha fet una rumba alegre i fresca, tot un cant a la primavera, i que ja és tot un èxit a Menorca i de ben segur que serà una de les revelacions autòctones d´aquest estiu a tot el país. Un bon company des Mercadal és el que m´ha fet saber tot el que envolta aquesta moguda. Dir-vos també que al bloc del Marc Riera també la podreu veure i escoltar.
Si em permeteu, com que ja estem practicament en campanya electoral i qui us escriu aquest cop viurà la campanya des del pati de butaques, m´atreveixo a proposar aquest “Verigut” com a banda sonora d´aquesta campanya electoral a Vic perque tots els candidats semblen estar molt nerviosos i no els anirà gens malament relaxar-se tot escoltant-la. Sort i bona campanya…a tots home, a tots!