Bones vacances!

Amigues i amics lectors, dos dies i començo vacances. I aquest bloc, durant l’agost, també en farà. En conseqüència, les actualitzacions (de ser-hi) seran intermitents i esporàdiques. Ens retrobarem pel setembre. Us deixo amb la imatge del far on em trobareu s’hi decidiu atançar-vos fins “l’illa de les serps”. Aquí, lluny de ciutat i contemplant el mar tot rellegint el vigatà Marín, esperaré la sortida del sol de la que  també parlava (crec) Ovidi Montllor en un poema que no he trobat. I amb una mica de sort, qui sap si na Maria de Can Toni Pins em deixa  dormir en un dels llits del far on diu que de capçal hi tens la immesitat del mar. Bones vacances a totes i tots!

Quina putada, Sefarad!

Si algú creu  que ahir al Congrés dels Diputats els 25 diputats del PSC van sentir-se incòmodes votant en contra de la resolució unitària del Parlament català (ja de per sí més desbravada que una coca-cola oberta) forçada pel President Montilla és que viu a la parra. Els 25 diputats del PSC a Madrid no han tingut ni tindran mai cap remordiment en aquest sentit. És més, saben des del mateix moment que els comuniquen que van a llistes per Madrid, les regles no escrites del cortès privilegi. Als escollits se’ls fa sempre, elegantment, aquest advertiment: “trencar la disciplina de vot a Madrid és com haver de triar entre el pare (PSC) i la mare (PSOE), i vosaltres, companyes i companys escollits, voleu tenir pare i mare sempre, no?”. Carme Chacón, forjada a les galeres del Baix Llobregat, és l’artífex del postulat. L’administra amb mà de ferro. I tot i que en el PSC continuen vives, malgrat haver-se fusionat l’any 1978, les 3 ànimes que el van engendrar, PSC-Congrés, PSC-Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE, la realitat d’avui només és una: a diferència de les altres dues ànimes, minoritària una (burgesia psc-c) i exterminada l’altra (psc-r), la de la federació continua reencarnant-se amb força i inflingint a l’ànima minoritària (més pendent de la jubilació política que de la defensa ideològica) una por freda que els obliga a tancar files. Així les coses, cap ni un dels dirigents del nucli dur del PSC escolliran entre el pare i la mare. Sentimentalment no poden. Escac i mat. Evidentment, però, res no és gratuït i aquells que van catapultar Montilla al càrrec ara el sepultaran per sempre. Montilla se’n fa creus. Els seus l’han venut. Montilla convers, li diuen. El càrrec l’ha fet triar. I és que Sefarad, escoltant, va aprendre. Només la minoria burgesa és qui ara l’aguanta. Els obrers metropolitans i els ascendits de coll blanc de la vella federació l’han engegat  a dida. Quina putada, Sefarad!

K.O.

Desautorització i revés sec de Montilla al Secretari d´Organització del PSC i fins ahir director de les últimes campanyes electorals de l’imperi socialista, José Zaragoza. L’operació “gulag”, però, no acabarà aquí. Dins del partit, el triangle bermudià Iceta-Zaragoza-Montilla (al govern, Montilla fa temps que juga a un altre triangle paral·lel, ara visualitzat!) comença a escolar-s’hi l’aigua. S’acosten canvis. Primavera de trempera i delera.

Elèctriques i enquesta crupier


Fa més de 24 anys de la nevada del 30 de gener de 1986. Llavors, com ara, tot potes enlaire. I ja llavors, com també ara, la gent de l´Empordà va tenir més paciència de la que les elèctriques es mereixien. Deixant de banda els estralls econòmics soferts, les tones de menjars que s´han podrit en les neveres i congeladors de cases,bars i restaurants fan por la guilla. Els lixiviats produits haurien d´escolar-se per les butxaques dels dirigents del consell d´administració de l´oligopoli elèctric, en el qual Miquel Roca Junyent també s´hi empastifaria (i en Mas, mut!). I és que si al ja crònic i deficient subministrament elèctric d´aquestes contrades, hi afegim els efectes de l´última catàrsi blanca, a la terra de Plà algú li està fent pixar sang. El govern hauria d´haver estat molt més contundent del què ha estat amb l´oligopoli de les elèctriques i exigir-los sense contemplacions ni dilacions el compliment dels seus plans de contingència (per què existien, no?). Del contrari, el govern acaba sent l´ase dels cops. I per cops, el de l´enquesta-murri d´aquest diumenge del crupier de l´amo Godó. Com a contrapunt dir que ni CIU ni ERC creixeran ni perdran tant, respectivament, ni ICV-EUiA es mantindrà a costa d´ERC i PSC (si es manté, ho farà pel filó dogmàtic que tan veneren els seus adeptes i no perquè el món giri al revés). I si ERC pateix fugisseres, seran a CIU i Reagrupament (i segurament per aquest ordre). Ara bé, el crupier de l´enquesta obvia (expressament o no) una realitat: la PxC de Josep Anglada, que obrirà un esboranc igual que el del Carmel. Mentrestant, però, ens entretindrem fent bullir l´olla de Barcelona 2022 a ritme d´slalom pel carrer Verdi…(gràcies pel video “verdians”!)

Independència o fàbrica de xurros?

CHURRO~1Volatilitzar l´efecte del 13D no era fàcil. Però entre uns i altres hem estat a punt de fer-ho, si és que ja no ho hem fet! A més, públicament. I el debat d´ahir a l´Àgora en va ser la cirereta. Costava gaire rentar la roba bruta a casa? Els adversaris polítics del 13D, aquells que en la nit freda de diumenge es posaven les mans al cap per l´èxit aconseguit, ahir es posaven les mans a la boca per evitar riure de l´espectacle ofert. Ells, avesats en l´art de la guerra i afèrrims deixeples de Sun Tzu, saben com ningú que el millor que li pot passar a l´adversari no és perdre la guerra, sinó rebentar per dins tot i guanyar-la. No era necessari furgar públicament en la deficient organització o no de les consultes fora d´Osona però molt més temerari era presentar al Parlament una nova ILP precipitada per un nou referèndum. A vegades, l´independentisme nerviós confón la independència amb una fàbrica de xurros. Si tenim una llei de consultes per via de referèndum en tràmit parlamentari què ens costa esperar uns mesos o esperar la pròxima legislatura per tal que el Parlament empari la iniciativa i una majoria la secundi? La independència ja no és una utopia, sinó una necessitat, però no l´aconseguirem d´una camada. Encara haurem de donar gràcies a TV3 per haver organitzat el debat del 13D després de la consulta, doncs no m´imagino els estralls que hagués provocat el debat en la participació de les consultes. I si de mantenir el xup xup es tracta, no és més fàcil concentrar esforços per fer que l´onada de consultes de l´any vinent sigui un nou èxit de participació que no pas desil·lusionar-ne els nous protagonistes en cadascun dels seus pobles o ciutats?.  Compartint tots l´objectiu final, no hauria de ser massa difícil que l´independentisme trobés un mínim denominador comú per sumar esforços i no dividir-se en combats estèrils.

No és país per a covards

13dAhir, vestit de gala per la catedral de Vic. Una senyera virtual en vestia la façana. A davant, i dins dels murs imaginaris de Santa Maria de la Rodona centenars de ciutadans esperàvem prèdica. La vam tenir. L´èxit de participació al 1r referèndum d´Osona per la Independència de Catalunya feia tapar boques i despullar els arguments dels que van titllar-ho de “costellada”. Ells, muts i a la gàbia. A qui fa por la paraula i el vot? A qui no interessa la política? Als ciutadans i ciutadanes els interessa, i molt. Però cal canviar les regles del joc. Osona, i Vic en particular, són el pal de paller del dret a decidir. Sincer i merescut reconeixement públic a tots els que ho han fet possible. A tots els que hi hem col·laborat. Els ciutadans i ciutadanes d´Osona, en una llicó d´humilitat i dignitat, han dibuixat el full de ruta d´aquest país. Són ells els que han reubicat cadascun dels partits en els espais polítics que hauran d´obrir joc. ERC, CUP i Reagrupament ho tenen clar. CIU ho ha entès (Unió, també?). ICV ha patinat. Però PSC i PP, s´han fet amics. Ai làs! Aquest no és país per a covards. Tampoc per pistolers. Urnes i vots, les nostres armes. I amb elles hem guanyat, també, la lluita del TC. La sentència ja no importa. Ni Estatut ni reforma constitucional. Són castells al vent. L´horitzó és un altre: dret a decidir i estat propi. No és a la cantonada, però si al cap del carrer. Pròxim pas? Aprovar la llei de consultes per via de referèndum (ara en tràmit parlamentari) i utilitzar-la de immediat per emplaçar-nos tots dins la casa comuna, el Parlament. Des d´allà, amb bones formes i amb seny català, ens separarem dels amics d´Espanya.

PS: en breu, videos i final de festa.

Si volem, podem!

vota siAmigues i amics lectors, demà serà un èxit això! I ho serà no pas per què la participació i l´èxit del Sí seran inapel·lables, que també, sinó perquè el poble ras haurà marcat l´agenda a partits i polítics. Als partits, els ciutadans i ciutadanes els haurem reubicat en els nous espais que els pertoquen. I als polítics, els haurem alertat que o bé ens escolten o es queden sols. Els grans canvis socials de la història els ha imposat sempre una majoria social abans que política. És la il·lusió col·lectiva que acaba convencent la majoria la que sempre està al darrera dels grans canvis socials. Només les dictadures i algunes democràcies mal enteses s´imposen. I malgrat opinions delirants (llegides aquest cap de setmana a El 9 Nou), la transparència i rigorositat del 13D, i abans la del 13S, és irrefutable. Aquest país necessita il·lusió, convicció i fermesa. No necessita ambigüetats, pors i rancúnies. Si volem, podem! I és que vuit dies abans de la caiguda del mur de Berlín ningú es creia que cauria. I dos anys abans que Obama guanyés les eleccions ningú es creia que un negre seria president dels EEUU.  Ai làs, quan alguns es pensaven que la política no interessava als ciutadans perquè no se´ls parlava de crisi ni dels seus problemes reals, va i resulta que ara es mobilitzen per una fotesa com la independència de Catalunya. No, si la culpa encara serà nostra, per haver-nos mobilitzat per una fotesa i no per la crisi!!! Sort que sovint, la política, és tan senzilla com una lliçó d´humilitat i dignitat.

La deixuplina del President

montillaLa deixuplina que el President Montilla ha escenificat davant del seu grup parlamentari per la llei electoral és un intent desesperat d´emular Sant Miquel deixuplinant-se. El sant, però, tenia la ciutat als peus. Montilla, en canvi, no hi té el país. L´estirabot de reanimació de la llei electoral hivernada, com la de l´organització territorial, només servirà per justificar l´acte d´autoritat que el President ha volgut impartir un cop recuperat de l´estaborniment etzibat pel “Bartu y los suyos”. Que ningú es fagi il·lusions. Foc d´encenalls. Ni llei electoral ni organització territorial. Ningú canvia de tren a l´última estació. Al contrari, cridarà a files. Als seus i als seus socis. I amb la sobredosi d´anestèsia subministrada al TC n´hi haurà prou perque el mort (digueu-li sentència) no es desperti abans de les eleccions. Així s´evita el trencament ipso facto del govern d´entesa. Però no es pot pas dir que no sigui hàbil el President. Ha estat capaç de fer entretenir els mitjans rossegant un bistec que està més dur que les pedres sobre les que dormia el Sant.

Política putrefacta, el bastió dels mediocres?

rrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrFins quan desenes de xoriços (ja no en són 4!) ens prendran el pèl als milers de desgraciats que encara ens creiem això de la política? Quantes més escòries tenim infiltrades i exercint quotes de poder dins dels ens públics d´aquest país? El bastió socialista més preuat de la història s´escula directa a la claveguera. De res serveix sentir ara dirigents de l´actual cúpula omnipresent del PSC, com José Zaragoza i altres de més brillant oratòria, amics íntims tots ells dels detinguts, enumerant les mesures disciplinàries que prendran de confirmar-se l´evidència. Amb quin dret lladren alguns quan tenen cadells corruptes que els llepen? Aquests són els “Fets, no paraules” que necessita el país? I la manera que “Catalunya, suma +”, com deia una campanya de CIU? Fins quan la política serà el bastió d´uns quants mediocres? Sort tenim que el temps acaba posant tothom al seu lloc. I la pregunta és la següent: el solc produït en els fonaments dels dos grans partits majoritaris d´aquest país pels últims afers de corrupció els estabornirà electoralment? Tot i dubtar-ne, estic convençut que el país ho agrairia. Potser cap partit polític és perfecte, com tampoc ho sóc jo ni cap dels humans, però us puc ben assegurar que el rigor i transparència del partit i projecte pel qual ara estic lluitant (malgrat disputes internes estèrils que no porten enlloc) no té res a veure amb l´amalgama prepotent de les màquines de poder que avui representen CIU i PSC. Potser caldrà passar-los el ribot.

Escull el camí, però que meni al cim!

puigmal1Com al Puigmal, a l´independentisme s´hi pot arribar per diferents camins. I tots porten al cim. No en dubteu mai. Aquesta és la virtud de les muntanyes i de l´independentisme del nostre país. Cadascú ha d´escollir el camí, però que meni al cim! No hi ha dreceres i sí molt d´esforç col·lectiu. Personalment, i des del meu primer vot per Esquerra als 18 anys, a l´independentisme hi he arribat després d´un periple per l´esquerra nacional de Serra i Moret i Josep Pallach. Ells, com jo, mai van entendre el país sense que aquest esdevingués lliure. El cim el tenien clar, amics i amigues. El seu ideari, però, sovint va tresgiversar-se partidistament de manera pòstuma. A voltes, aquells que els havien bandejat en vida, van acabar-ne escrivint la història. I vam ser pocs els que seguirem l´ideari sense injerències partidistes. A pèl. Tal i com ells l´havien forjat i defensat. Els centenars de cartes que es conserven, sovint massa desconegudes, en són el testimoni més preuat. Avui, frases del seu puny i lletra, com “un home no és lliure si el seu poble no ho és” o “ amb la independència de Catalunya s´hi ha de pensar sempre i no parlar-ne gaire” o “l´autodeterminació és el dret de tot poble amb consciència nacional” són en boca de tots.  I ara, biografies desinhibides com la de l´amic Miquel-Àngel Velasco (sobre Serra i Moret) o Pere Meroño (sobre Pallach), posen definitivament llum a anys de foscor. Macià i Companys, també eren els seus referents. Tant, que fins i tot Macià, en trepitjar per primera vegada el nostre país després de l´exili, ho volgué fer a Pineda, d´on Serra i Moret n´era l´alcalde. Fou allà on Macià invità a Serra a incorporar-se a ERC per ser ferm coneixedor que ambdós compartien ideari. Us seré franc, no sóc amant de l´independentisme nerviós, aquell que, tot i en bona fe, sovint es precipita però sí en canvi hereu i ferm defensor de l´independentisme compromès (i no nerviós) de Macià i Companys i del seny i humilitat de Pallach i Serra i Moret. Per això aplaudeixo que avui a la seu de la Fundació Irla la gent d´Esquerra presenti un llibre de Josep Pallach. Allà seré. I a tu, estimat lector/a, si encara no has fet el pas a l´independentisme, et dic: escull un camí, però que meni al cim sense tirar pedres. I junts, ens trobem a dalt!