Des d´aquí dalt

sant-sebastia1No m´agraden els silencis. I avui feia uns 10 dies que no actualitzava el bloc. Aquest cop, però, el silenci no ha estat sabàtic, sinó meditat. Autoimposat. I és que he estat egoista i m´ho he quedat per mi, però en breu ho compartirem junts. Escric el post des de dalt la millor talaia de la ciutat de Vic. Recés de pau i d´història. Abric d´honor nacional i sentiment popular. En breu, bé cultural d´interès nacional. Els que em coneixeu sabeu que aquest és l´espai homòleg del banc del temple en alçada. En el banc del temple hi vaig al punt de la mitjanit, quan el carrer ja dorm. Aquí dalt, la panoràmica vigatana és més àmplia, més comarcal (quin país!). M´hi estaré una estona aquí a l´ermita. Estic assegut allà on sempre hi havia hagut el tauló que feia de banc.  Ja fa temps que és la pedra que el sostentava el que fa la funció. L´estel vermell, però, continua esguardant-me dalt de l´arbre (sí senyor!). També parlarem ell i jo. De fet, fa molts anys que ens coneixem. Els dos riem. No cal dir més coses. Avui és un dia especial. El sol m´enlluerna la pantalla i gairebé no veig què escric. Però esmerçaré el temps suficient per acabar d´escriure aquest post, del que avui en llegireu les primeres ratlles. Amics tots, ens retrobem demà al matí i, com sempre, la fem petar.