Woody Allen solia relacionar la màgia i la política amb una bona paròdia, quan, en un ambient distès, acostumava a explicar aquell vell afer del mag que feia un gest i desapareixia la fam, en feia un altre i desapareixia la injusticia, i en feia un altre i desapareixia la guerra; i el polític feia un gest i desapareixia el mag! Sóc dels que crec, potser per pròpia experiència, que la màgia i la política tenen més punts en comú dels que a priori ens pensem. D´entrada, sense por a equivocar-me, diria que la màgia i la política es fonamenten en el sentit comú. La màgia acostuma a fer-ho, la política de vegades se n´oblida. Però tot i que tenen objectius diferents, comparteixen el mateix beneficiari, la gent, el poble, en definitiva. Per tant, el seu client potencial és el mateix. Per arribar a ells, segueixen camins diferents però utilitzen el mateix instrument, la paraula i el diàleg (de fet, el mon seria diferent si no amputessim mai ni la paraula ni el diàleg!). Ara bé, tant el mag com el polític necessiten d´altres variables que complementin l´instrument de la paraula. Perquè els mags i els polítics poden parlar molt, però transmetre poc. I no només això, sinó que quan parlen han de fer-ho amb il·lusió i empatia perquè necessiten convèncer. És per això que el mag i el polític han de ser líders, i demostrar la seva capacitat de lideratge exercint-lo sense estridències. I en relació això, l´actitud personal pren un relleu important perquè els espectadors, com els ciutadans, se´ls pot confondre, però no enganyar, perquè el públic, com el poble, lluny de ser “tonto”, és savi. El mag i el polític han de liderar, no desafiar. El mag que desafia el públic, és com el polític que subestima el poble. L´actitud desafiant situa el mag (i el polític) en un colofó superior al del públic, i això acaba generant distància entre ells. I la distància genera distància i aquest registre serà difícil, per no dir impossible, de salvar. En fi, ja ho veieu, que aquestes dues disciplines algunes complicitats deuen tenir en comú. Per tant, ves a saber si el decàleg del bon mag, pot ser també el decàleg del bon polític. Ai las! Esperem que a tots els candidats de Vic els hi agradi la bona màgia perquè així faran bona política. Vinga, i pels curiosos i pels que m´ho heu demanat (homes de poca fe!), una foto us he trobat (festa del paper de Sarrià de Ter, Girona, 2005), però ja us avanço que aquest mag si que no és pas dels bons!