Malauradament, els catalans tenim la culpa de moltes de les coses que ens passen. Ho dic amb recança, però és ben cert que tal i com deia el president Companys, Catalunya només ens té a nosaltres. I nosaltres a vegades semblem oblidar-ho. Segurament de la nació en fora no ens hi ajuden gens, al contrari, ens hi posen tots els pals! Però no tots els mals provenen de fora. Alguns mals neixen i moren dins del Principat, i a l´ombra del mateix govern. I la cultura n´és un exemple. Però tot i que podriem parlar, i molt, de la llengua i del seu galopant desús social, o del periple constitucional de l´estatut (que em fa més por que una pedregada!), o de la indigna amputació de TV3 al País Valencià, avui us vull parlar de la germana pobra de les arts escèniques, la que s´emporta més pals, la de l´art del circ. I l´últim pal se l´ha endut fa pocs dies la companyia que fou Premi Nacional de Circ l´any 2005, el Circ Cric, quan per primera vegada en aquest país, dins dels Premis Nacionals de Cultura, s´atorgava un Premi Nacional a la disciplina que representa el compendi de totes les arts escèniques. Reconec que tinc certa predilecció per aquesta art escènica, igual com la tinc per la màgia, però aquesta no és una reivindicació de segona, sinó de primera, d´aquelles que queden a l´ombra i que estan lluny dels flaixos dels mitjans, però de les que ajuden a fer país. I és que en aquest país culturalment tant ric, es pot consumir cultura al Liceu i en una carpa de circ català contemporani, com la del Circ Cric. I aquesta companyia, una de les poques que havia consolidat un calendari de gira per tot el Principat, ha hagut de suspendre la gira 2007 perquè no troba un marc legal real que l´empari ni un protocol cultural que l´avali, malgrat que sobre el paper sigui el propi estatut (art.127.1.d) el que en garanteixi el foment. Però sembla que només sigui sobre el paper. I ara els papers els portem molls. Ras i curt, qui vulgui consumir circ català al 100% ja no podrà fer-ho. En tot cas, que vagi al Cirque du Soleil, però que sàpiga que aquesta gran companyia quebequesa de l´any 1984 (avui sens dubte un bon referent comercial i professional), neix en un país sense massa tradició circense gràcies al reflex del circ contemporani europeu, del qual el català, juntament amb el francès, n´era un bon referent. I aclareixo una cosa per a profans, o per a polítics de bandera fina: el circ contemporani català no té res a veure amb el circ convencional (el de feres i domadors o Torrebrunos i Angels Cristos!). Cometre aquest error és no diferenciar un porc d´una vaca. Per tant, d´aquells de qui depengui diferenciar el porc de la vaca, n´espero una actitud compromesa i decidida al servei del país, perquè són les persones les que dignifiquen les banderes i no les banderes les que dignifiquen un país.I el Cric Cric també és país. Llàstima que en moments com aquests, de les persones que rebin mostres de suport els components del Circ Cric siguin majoritàriament dels seus fidels seguidors i del públic en general, i no dels compatriotes i activistes culturals, com si que ho feren molts anys abans i quan aquest moviment circense català començava a caminar, personatges il·lustres i de l´alta cultura, com l´entranyable Joan Brossa, Joan Miró, J.V. Foix o Eugeni d´Ors per anar més enllà. Tots ells eren ferms defensors d´aquest espectacle i avaladors de la seva emancipació i trajectòria. És en moments com aquests, on aquell “petit país de campanars” necessita albirar-se ben amunt.