Dels territoris dels que la mil·lenària història en brolla sense complexos, i en els que aquesta no l´han escrit sempre els que han guanyat, és apassionant intentar copsar-ne el sentiment i la força que irradia la terra als seus pobladors. Israel i Palestina. Sèrbia i Kosovo. 4 pobles per 2 estats. Un mar de dubtes per un oceà d´horitzons. I com a garant universal, una comunitat internacional que sempre arriba tard. Ras i curt, tres poden ser els aspectes comuns en els dos conflictes: la disputa territorial, la garant i omnipresent comunitat internacional, i la llum tèbia d´esperança. Crec, però, que només l´emmarenyada disputa immobiliària (amb tots els efectes col·laterals) constitueix en els dos conflictes el veritable cavall de batalla. En ambdós casos, no crec que sigui majoritàriament un conflicte entre cultures, religions o tradicions, sinó un conflicte per atribuir-se la paternitat d´un territori que totes les parts se senten seu. I segurament no els falta raó. Potser per això no hi ha bons ni dolents (com de vegades ens volen fer creure!!). Tant és així que, en la mesura del meu modest entendre, la solució a ambdós conflictes no vindrà tant per la tolerància i l´entesa entre les parts, com pel sacrifici i l´esperit de pèrdua d´ambdues.