Finestra oberta. Nit calurosa. A fora, però com si estiguessin dins dels llençols, uns crits d´ocellots em desperten. Endevino que no són pardals. Massa petits per aquest sorollam. Pel gruix dels càntics, imagino que deuen ser més d´un centenar. Esparverat, mig adormit i a pilota picada, surto al balcó de l´habitació. Aixeco la vista. Negre nit. Miro el rellotge i no veig l´hora. D´on surten aquests xiscles? I ospa tu, els càntics provenen de la zona del nou teatre-auditori. Ai làs, l´enorme caixa de ciment té una sonoritat de puta mare penso…Però no, m´adono que els càntics provenen de dalt la immensa grua que de dia hi feineja. En un braç de la gran grua hi detecto més de 60 gavines “tipus PP” arrenglerades una al costat de l´altra i algunes barallant-se entre elles. D´aquí els càntics esparverats de les que es miren la picabaralla. S´estan divertint?? Agafo mòbil per fer foto, punyeta no es veu res. Intento a la desesperada intervenir des de la distància amb un crit de silenci….tsssssssssssssssss!!!!! Autoritat denegada. Les bèsties en guerra continuen esbatussant-se i les altres vinga a xisclar i esvoletegar-se!!! Fracasso en l´intent de mediar una solució pacífica. L´espectacle gratuït continua i no hi auguro final. La lluita serà llarga. La nit també. Em resigno. La son no perdona i encomano les bèsties al déu del sol… que surti i els aturi la festa. Torno al jaç i m´abrigo. I que cridin…