Més públic de l´habitual al ple d´ahir. L´efecte padró encara cuejava. Lluny, però, de la mediatització èpica del ple passat. Tots els grups, excepte PxC, no volien grenya “padronera”. L´única novetat del ple d´ahir era l´estrena de la nova reportera d´EL9TV i un home misteriós que ensenyava un tros de paper als regidors que se li acostaven. El nou servei de lloguer de bicicletes “vicing” (amb “v” de vic i no  “b” de bicicleta o barcelona) impulsat per Mercè Vidal (qui repetirà de regidora) va ser el punt llaminer de l´ordre del dia. Ja a mocions, a Tornafoch se´l va veure molt més còmode que en el Ple anterior i apel·lant a la responsabilitat de tots per debatre el tema de la immigració va retirar la moció sobre el padró. Anglada, en canvi, va aprofitar per fer el discurs que en el ple anterior el marcatge impecable de l´equip de govern en el seu terreny de joc no li ho va permetre. En clau de futur, però, cap dels 3 partits de govern, haurà perdut bugades en aquesta maquinada i sí en poden perdre, en canvi, en el debat de l´avantprojecte de llei de l´organització territorial. Obro un parèntesi. En aquest tema, cal que tots (és a dir tots els grups polítics de Vic i comarca) ens posem les piles per tal d´unificar un discurs força capaç d´atorgar a Vic i comarca el pes polític que es mereix. Del contrari, Manresa veu en les hostilitats internes de Vic i comarca, una via d´aigua per fer-nos naufragar. I en el debat de la capitalitat, Vic pot haver comès molts errors i haver exercit un mal lideratge però que ningú s´equivoqui,  l´adversari no és Vic, sinó Manresa, a qui no li endevino una voluntat manifesta de treballar en xarxa. A més de les delegacions territorials que ja tenim, i de les que estan en cartera, tenim la joia de la corona, la UVIC, que hem d´erigir com a baluard comú i única referència de l´àmbit geogràfic (inventat) que pretèn ser la Catalunya Central. Nosaltres també som capital de fet i com a tal hem d´exercir-la. Tanco el parèntesi. Es van fer alguns precs i preguntes més i el ple va acabar. Però em vaig quedar amb un dubte..qui era el misteriós home del tros de paper??

Amb l´amic i exalcalde Codina sempre hem compartit que la ciutat de Vic cal entendre-la però sobretot estimar-la. Doncs Josep Maria Font (President ERC Vic) i Joan López (Candidat ERC Alcaldia 2011) l´entenen i l´estimen. I a més, són honestos. Són els valors més preuats del trencaclosques polític d´avui en dia. Com el pagès que enfonsa la rella per solcar la terra i fer excel·lent llaurada, ells han empeltat ciutat i partit per fer créixer de nou el projecte d´Esquerra a Vic. En l´assamblea del divendres on van ser escollits s´hi va sembrar la llavor. I vindrà bona collita. Personalment, ho compartim gairebé tot i no en va ens hi hem il·lusionat junts.  Ha estat gràcies a l´esforç de tots els militants, històrics i jerkis inclosos, a la generositat de Gràcia Ferrer, al sacrifici personal del President sortint, Raül Escobar, a qui li agraeixo públicament el gest humil de deixar pas, així com a la bona predisposició i sintonia de l´executiva comarcal i del diputat Freixanet amb el nou president, candidat i executiva entrant, que ha estat possible construir de nou un projecte que vol i pot ser vigatà, d´esquerres, republicà i independentista. Arromanguem-nos plegats i anem per feina!

PS: Joan López emocionat minuts després de ser elegit cap de llista.

Malgrat els rius de tinta vessats sobre Vic, i bo i reconeixent que la precipitació, improvisació i manca de planificació i diàleg entre els diferents agents implicats ha estat un llast i un error, la boira continua abrigant una ciutat pionera en polítiques d´acollida i en la que els propis nouvinguts, lluny de càmeres i flaixos, reconeixen sense pal·liatius la bona feina feta socialment. Però de tot plegat n´hauríem d´extreure una conclusió: la forta bipolarització i mediatització del debat del padró (amb papers o sense) ha impedit parlar de matisos. No hi hagut terme mig. Ara, però, i un cop garbejat l´afer i rectificat l´error, espero que els matisos apareguin i que el debat sigui més serè i menys poruc. I hauriem de tenir temps i ganes per a fer-ho. No hauria de ser tant difícil convergir-hi plegats. Deixant de banda els extrems, que s´autoalimenten sempre, caldria cercar el camí del mig, tal i com ho avançava en algun dels comentaris propis  dels posts anteriors sobre tot aquest afer. Ho resumeix bé, la mesura 23 (pàg.52) del pacte nacional per la immigració: “Cal garantir que les persones accedeixin a l’empadronament si compleixen els requisits que marca la Llei de bases de règim local i si la seva voluntat explícita és residir en el municipi; cal donar, també, resposta a la situació de les persones sense domicili fix.” I d´aquest enunciat (sobretot del subratllat), uns i altres, se n´han apartat. És evident, doncs, que tothom n´haurà calculat els costos d´oportunitat. El camí del mig, però, és clar: cal empadronar tothom que compleixi els requisits de la llei de bases de règim local (16.2), o el que és el mateix, empadronar tothom que acrediti la identitat amb un passaport en vigor.

Cert desànim ahir entre alguns mitjans de comunicació de fora que s´havien acarnissat amb l´equip de govern i esperaven ansiosos la conversió del Ple de Vic en el circ romà de Neró. Nanai. Els arguments dels portaveus de tots els grups polítics van ser cauts. I els 3 grups de govern (CIU,PSC i ERC) van articular, sense haver-se´l passat abans, un dels discursos més unitari de la legislatura i, de rebot, van neutralitzar totalment la PxC d´Anglada. Si cal, rectificaran, però de moment mostren confiança plena en l´informe “Parareda” que avala, en virtud de la llei d´estrangeria, la mesura d´exigir passaport i visat en els nous empadronaments. Sovint, però, lògica i legalitat no van de la mà. I aquest en serà un exemple. No obstant això, l´Ajuntament de Vic ha estat valent i no imprudent. Hauran comès errors, cert. Però hauran estat valents. Com també ho ha estat sempre la ciutat. En el flanc “apocalíptic” (ei, de bon rotllo!) hi auguro vies d´aigua. Del contrari, el 90% de la població que es mostra a favor d´un major control del padró estarà equivocada. Fins ara s´ha dit: cal empadronar tothom. I ens quedem aquí. Cert, però jo afegeixo: fins i tot aquells amb el passaport fals i/0 caducat? Si ha de ser que SÍ, també incomplirem de manera flagrant la normativa (art. 16.2 LBRL). Si contestem que No, haurem fet un pas endavant i estarem més a prop de trobar una solució i possibilitar que l´Ajuntament de Vic, i d´altres, puguin avançar en l´obligació que té tota administració local de tenir un padró ordenat i actualitzat. I això, fins ara, no es feia. Crec sincerament que tant la llei de bases com el pacte per la immigració permeten marge de maniobra suficient com per poder trobar una solució. I, de fet, és el mateix pacte per la immigració el que diu que les polítiques socials són incompatibles amb els fluxes migratoris irregulars. Per tant, i per respecte a la ciutat, pionera històricament en políques socials i d´acollida, i als mateixos nouvinguts que sí compleixen els deures, necessitem garantir eficaçment a tots els que convivim a la ciutat els drets que com a ciutadans ens són inherents. Cal afrontar el repte. No fer-ho, és eixamplar definitivament l´abisme que separa ciutadania i política. Podeu llegir el meu twitter clicant aquí.

Precisament la ciutat que ha estat pionera a tot Catalunya, en més d´una i dues ocasions, en desenvolupar polítiques valentes d´integració i acollida als nouvinguts, com l´anomenat model Vic de fusió d´escoles (amb denominació d´orígen a Manlleu) o la recent inaugurada oficina d´acollida al nouvingut (pionera fins i tot abans d´entrar en vigor la pròpia llei d´acollida), veu ara bandejada de cop i volta l´estela integradora precisament de la mà d´aquells que, en moltes ocasions, n´han elogiat algunes de les seves polítiques. Ara alguns, emparats sota un discurs “progre” mal entès, es creuen  amb el dret d´erigir la ciutat de Vic en l´epicentre de vulneració dels drets d´empadronament dels nouvinguts. Caldria, doncs, sumar a la crítica ferotge (sempre fàcil) a la que ha estat sotmès l´Ajuntament de Vic, una solució alternativa que dongui sortida a una problemàtica que pateixen molts Ajuntaments i, en especial el de Vic, alhora de fer compatible l´obligació de disposar (també per llei!) d´un padró ordenat i actualitzat a fi i efecte, precisament, de poder garantir a tots els empadronats els drets bàsics que se´n deriven, amb l´obligació legal que com a administració pública tenim de no amparar situacions d´irregularitat o picaresca manifestament volgudes  per una minoria de nouvinguts a l´exercir el dret d´empadronament. En el delicat assumpte de la immigració, està demostrat que mirar cap a una altra banda i no afrontar l´oportunitat (que no problema) que la mateixa significa, no ha donat bons resultats i sí molts arguments a aquells xenòfobs que fan de la immigració la seva única bandera electoral. Com per fer-s´ho mirar… senyors!

La restauració per part del mestre Joan Pedrals de Moià per encàrrec de l´Ajuntament de Vic de l´antic rellotge obrat pel mestre Josep Besses el 1901 ubicat a la torre del campanar, és un reconeixement públic a la importància dels rellotges dels campanars catalans, i en concret, del de Vic, just en una època on ja s´havien deixat enrera les hores canòniques i el ciutadà de peu es regia pels tocs-horaris civils. En un temps on els rellotges de mà només eren d´ús i gaudi de les classes benestants, les 24 “batallades” (tal i com s´anomenaven popularment les campanades repetides) d´aquest rellotge de Vic ara restaurat, servien per aixecar del llit molts vigatans i vigatanes per anar a treballar, o per saber quan s´acabava la jornada, o per saber quan havien de tancar els portals de muralla o, fins i tot a partir de 1875 (encara amb el primer rellotge i continuà amb el restaurat) per anar a agafar el tren a la nova estació de Vic. Només pel respecte a la funció social i cohesionadora que va exercir en el seu temps per ser la referència civil horària de tots els vigatans i vigatanes (sense distinció d´ideologies) ja es mereix que l´Ajuntament de Vic li atorgui els honors que en el seu dia els nostres avantpassats van professar-li modestament. Vagi per endavant, doncs, la meva més sincera felicitació a l´Ajuntament de Vic però sobretot als membres del GDP, i en especial al seu líder vigatà incombustible, l´amic Miquel Cañellas, per la seva ingent tasca en la conscienciació i preservació del patrimoni de la nostra ciutat, mai prou ben tractat, i emplaçar-lo així a continuar lluitant per preservar un dels capitals més preuats que la ciutat ens ha llegat, el seu ric patrimoni històric. Un bon regal de reis per la nit màgica d´avui!. (foto:gdp)

Manresa diu ser la “capital de fet” de la Catalunya Vegueria Central. Doncs bé, Vic també exerceix una “cocapitalitat de fet”. No en va ja hi han 4 de les 5 delegacions que el Govern de la Generalitat situa a la nostra ciutat. I posats a ser pragmàtics això ja salva el debat territorial sempre i quan hi sumem, després del gol d´Universitats a Manresa, un compromís polític irrenunciable que reconegui la UVIC com únic referent del mapa universitari català d´aquest territori. En això, no s´hi valen invents i, si cal, haurem de ser bel·ligerants (a voltes no n´hem estat prou!). Amb tot, i per ser equànims, a Vic i comarca no hem acabat de jugar bé les cartes en el debat territorial. Ens ha mancat unitat d´acció, social i política. Sigui perquè Vic no ha sapigut liderar-ho o perquè a la comarca sempre hi ha hagut recels al seu lideratge, els papers els hem portat sempre molls. Als partits polítics de Vic i comarca els hi ha estat sempre incòmode aquest debat. I els ciutadans i ciutadanes també n´han restat bastant al marge. Els que imaginàvem una altra vegueria se´ns ha escapat el tren. Diguem-ho clar. Ni el treball honrat i decidit en la reivindicació de “l´Alt Ter” (única alternativa real i contrastada a la vegueria “oficial”) ni tampoc ara la intencionalitat i bona predisposició de l´Alcalde de Vic per la “Catalunya Interior”, ha aconseguit vertebrar una majoria social prou àmplia i sòlida com per fer trontollar el mapa veguerià de la Generalitat. Segurament tots hi tindrem part de culpa. Però ara no és hora de buscar culpables i sí de reivindicar, amb la unitat social i política que fins ara ens ha mancat, que Vic i Osona siguem capacos de coliderar orgànica i administrativament la futura vegueria central. D´arguments ens en sobren però de suports polítics ens en falten. Només fou el Bisbe Oliba qui abanderà, en temps remots, l´exercici de la cocapitalitat. Va legislar des de Vic els  postulats de Pau i Treva a través dels dos sínodes que convocà a la ciutat, on a més va erigir-hi el més preuat dels seus campanars, i va restaurar una Manresa destruïda per la guerra sarraïna, al mateix temps que consagrà al Bages el monestir de tots els catalans, Montserrat. Més enllà del què s´escrigui en l´avantprojecte, ara o a la propera legislatura, la realitat històrica, econòmica, política, universitària, social i ara també cultural imposa l´exercici de la cocapitalitat, tant sobre el paper com sobre el terreny. (foto: organització territorial en vegueries de la República)