Els 8 anys de conveni solidari de l´Ajuntament de Vic

Ara fa 8 anys l´Ajuntament de Vic signava el primer conveni quatrianual de cooperació amb l´Alcaldia de Somoto (Nicaragua) per tal de finançar-hi diversos projectes socials, sol·licitats per aquella alcaldia en funció de les seves necessitats en tres grans àmbits: autoconstrucció de cases, enfortiments alimentaris i microempreses de dones. En el seu moment, la subscripció del conveni quatrianual que destinava el 90% del 0,7% del pressupost municipal íntegrament en un únic territori, va ser una fòrmula atrevida i pionera de cooperació, i encara ara, 8 anys després, continua sent un bon referent i la garantia d´una bona cooperació. Tant és així que ha estat voluntat de l´Ajuntament que el control, la gestió i el seguiment, tant del finançament com de l´execució material de tots els projectes, hagi anat durant tots aquests anys a càrrec del Fons Català de Cooperació. Aquesta és una garantia per tal que no s´escapi ni un euro del tresor públic per finançar estructures d´organitzacions ni pagar sous de cooperants. Malauradament, el mon de la cooperació no sempre és tan transparent. Des de Vic, però, durant aquests 8 anys de conveni, els més de 605.248€ invertits han servit per autoconstruir més de 380 cases, per nutricionar a més de 2250 nens, i per ajudar a crear més de 240 microempreses per a dones.

A més, quan l´aportació econòmica de l´Ajuntament de Vic no ha cobert el 100% del cost del projecte sol·licitat, ha estat el propi Fons Català de Cooperació el que ha vetllat per tal que d´altres ajuntaments acabessin d´aportar la diferència i així completar i garantir al 100% l´execució material del projecte corresponent. Així, crec que és de justicia agrair la participació d´ajuntaments com els de L´Escala, per haver estat des d´un inici un agent cooperador fidel al poble de Somoto, o a tants d´altres com els de Torres de Segre, Sant Cebrià de Vallalta, Esterri de Cardós, La Sènia, Premià de Dalt, Sant Pere de Ribes, Les Lloses, Sant Llorenç d´Hortons, El Vendrell, Torrelavit, Torrelles de Llobregat, Roses, Sant Vicenç de Torelló, Roda de Ter, Sant Joan les Fonts, Sant Feliu de Codines, Mont-ras, Sentmenat, Riells, Santa Coloma de Cervelló, Flix, Tossa de Mar, Breda, Sant Perpètua de Mogoda, per haver fet possible la plena materialització de tots els projectes sol·licitats des de Somoto.

L´empremta del Bisbe Oliba

Si sou dels que us agraden els simbolismes històrics, no podeu deixar escapar l´oportunitat de poder veure (i fins i tot tocar) l´ara sobre la qual el Bisbe Oliba (introductor del romànic llombard a Catalunya, impulsor de la Pau i Treva, fundador de Montserrat, Bisbe de Vic i abat de Ripoll i de Sant Miquel de Cuixà) estampar del seu puny i lletra l´empremta del seu segell (signatura) fa més de 1000 anys.

L´ara es troba a l´altar de l´església de Santa Maria de l´Abadia de Sant Miquel de Cuixà, molt a prop de Prades, a la Catalunya Nord. L´estampa de la seva signatura es troba en un extrem del cantó dret de l´ara de l´altar, que està coberta amb un mantell gruixut. L´ara, que antigament havia format part d´un monument romà, va passar a servir com a llosa de balcó d´una casa d´un petit poble francès, fins que no fa pas més de 50 anys va tornar a presidir l´altar de l´església de l´Abadia de Sant Miquel de Cuixà. En un dels extrems del claustre hi ha una placa que commemora un dels poemes famosos de Mossen Cinto Verdaguer sobre els dos campanars de Sant Miquel.
No cal dir que la visita a l´abadia de Sant Miquel de Cuixà és gairebé una obligació per tot el que en ella s´hi conserva, i per la contundent empremta que el Bisbe Oliba hi va perpetuar, ja sigui amb la cripta rodona que feu construir, o les dues torres-campanars romànics (de les que només se´n conserva una), o el gran claustre amb el peculiar marbre de color rosa, juntament amb l´esmentada església de Santa Maria.

Èxit del Fòrum Vic

Avui diumenge es dóna el tret de sortida del primer certàmen del Fòrum Vic, l´esdeveniment gastronòmic que aflora després que els responsables del Fòrum Gastronòmic decidissin traslladar l´aconteixement a la cituat de Girona. A dia d´avui i després de conèixer més a fons el rol que es vol donar al nou certàmen gastronòmic no puc fer res més que felicitar als seus promotors i als dirigents polítics que en el seu moment, van apostar-hi, malgrat no tenir tot el vent a favor i havent d´entomar algunes dures crítiques. El que és evident és que aquell sabor agre que va deixar l´anunci de la pèrdua del certàmen del Fòrum Gastronòmic a la ciutat, a dia d´avui, ja s´ha destil·lat completament, i el nou certàmen, compatibilitzant en bon criteri l´aspecte professional amb el popular i rellançant amb força alguns dels nostre productes més rellevants, com el porc, consolidarà un bon referent ja en el seu primer any de vida. I és que el projecte neix lligat als productes, a la ciutat i també a la comarca, i això el fa sentir més proper i participatiu als ciutadans. Quan la ciutat només és un instrument al servei d´un projecte, i no l´element clau d´aquell, la volatilitat del certàmen és un risc elevat, i en canvi, quan la marca de ciutat és l´element vertebrador del projecte, el risc desapareix. És per això que, convençut de la potencialitat de la marca de la nostra ciutat i de tot el que representa, m´atreveixo a pronosticar un èxit rotund del projecte abans de saber-se´n el resultat, tot i que com és obvi i per ser també el primer any hi haurà aspectes a millorar, però crec que és de justicia agrair l´esforç i la confiança de tots aquells que l´han fet possible.

Més llibertat per a Kosovo

Fa pocs dies hem conegut la proposta política de les Nacions Unides per la castigada provincia sèrbia de Kosovo. La proposta, valenta i realista, dota la provincia de Kosovo, que pels serbis és la cuna de la seva nació, d´una major autonomia política amb una Constitució pròpia que l´ha d´ajudar a sentir-se més còmoda dins d´una Sèrbia econòmica i socialment encara anestesiada. Com era d´esperar, però, els partits majoritaris a Sèrbia, els quals encara no han configurat un govern després dels últims comicis electorals, ja han posat el crit al cel i han defenestrat la proposta de l´ONU per considerar-la massa ambiciosa i perillosa per la integritat de Sèrbia. Afortunadament en l´actualitat l´anhel d´una gran Sèrbia somiada durant anys per alguns criminals de guerra, ja no es dibuixa sobre els mapes, i ha permès, amb garanties democràtiques, que recentment la veïna Montenegro s´hagi pogut independitzar, i que ara pugui ser la provincia de Kosovo la que pugui dibuixar un nou horitzó. De totes maneres, en el si de les Nacions Unides caldrà veure quina acaba sent la postura definitiva de Russia i Estats Units sobre aquest protectorat de l´ONU, i que poden influir en un o altre sentit en la resolució final.

El rerafons de l´últim ple de Vic

Lluny d´entrar en valoracions partidistes en les que, com és obvi, tothom hi ha dit la seva, i en les que, valgui a dir-ho, hi trobo a faltar molta autocrítica per part dels dos protagonistes, allò realment rellevant, no és el retrat dels que tristament s´insulten, sinó la constatació del doble fracàs de l´estratègia que els diferents grups polítics representats a l´ajuntament hem seguit, tant des de l´equip de govern, com des de l´oposició, en relació amb el partit d´anglada. És a dir, ens vam equivocar els que estem a l´oposició pensant que aillant-lo era una de les maneres de desactivar-lo, i es va equivocar l´equip de govern quan, sobretot en el primer any de legislatura, va recolzar-se, directa o indirectament, en ell per poder apuntalar el dia a dia del seu propi equip. Aquesta última estratègia va donar oxigen al representant novell de PxC que va aprofitar-se d´aquesta complicitat amb CIU per fer-se present i notori al consistori, tot i que l´estratègia dels grups de l´oposició tampoc no va neutralitzar el seu discurs. Alguns ho haviem dit, lluny d´aillar-lo calia integrar-lo en el debat polític. Evitar els conflictes i silenciar els debats sempre té els seus riscos. És evident, doncs, que tots ens hi vam equivocar, encara que alguns més que d´altres, però en qualsevol cas d´aquells de qui pugui dependre governar la ciutat en els pròxims mesos espero que n´hagin après bé la lliçó.
Llegir Acta del Ple

El cost del nou teatre-auditori de Vic

És evident que el cost final de la construcció de l´equipament cultural més important de la ciutat pot ser substancialment més alt del que en un principi es preveia en el projecte bàsic. I és per això que ara caldrà ser curosos i sobretot exigents en el seguiment i control del projecte d´execució per tal que el cost final no desbordi les previsions contingudes en el mateix. Ara bé, dit això, també és cert que tot és car o barat en funció del rendiment cultural i social que se´n tregui. I no parlo només del rendiment a nivell professional o a nivell docent, sinó a nivell social i en útlim terme de ciutat. O el que és el mateix, tan important és allò que s´hi farà a dins, com allò que s´hi viurà a fora. I per tal que els molts milions d´euros que valdrà la seva construcció no pesin com una llosa a les esquenes de la ciutat, i en conseqüència, a les dels ciutadans, cal que aquests se´l sentin seu i fagin del seu entorn el nou punt de trobada de la ciutat. Cal que el teatre s´obri a la ciutat i que n´aglutini el seu esperit. Això vol dir que els ciutadans han de guanyar, més enllà de l´edifici singular, un espai urbà de primer ordre, un autèntic passeig que vertebri aquesta zona de la ciutat. L´entorn del nou teatre-auditori ha de ser un espai agradable al peató, un espai vertebrador i de relació humana com ho és la plaça major, un espai de trobada i de passeig, d´esbarjo i d´integració. Només així (sense discursos electoralistes) aconseguirem que la ciutat se´l fagi i senti seu, i només així podrem rentabilitzar socialment el seu gran cost, perquè a més de ser sostenible econòmicament, ha de ser-ho socialment.

Sempre diàleg !

Dialogar quan les coses són fàcils i el vent bufa a favor és fàcil, fer-ho quan les coses es torcen és més difícil però a la vegada més necessari. Per això sóc dels que opina que, malgrat l´última atzagueiada injustificable d´ETA a Barajas, cal ser perseverant i tenaç en mantenir oberta la porta al diàleg. Si ens deixem endur pels sentiments i els impulsos obstruirem el pas a l´esperança de viure en pau de manera definitiva. Per tant és precisament ara quan cal més diàleg que mai perquè ningú perdonaria que tenint la possibilitat, encara que remota, d´acabar amb la lacra terrorista, no ho féssim. I és que silenciar el diàleg i enterrar la negociació seria un greu error perquè és la paraula i no l´opressió la que estimula el pacte. I tot pacte comporta dificultats i sacrificis, però fa néixer esperances. Malauradament, la dèria del PP crec que les enterra totes les esperances. I certes decisions judicials de la sala penal de l´Audiència Nacional no ajuden a alimentar-les tampoc. El més greu i intolerable, però, és veure com el fantasma de la pressió partidista i conservadora va quallant a les diferents instàncies judicials. Malgrat això, sempre i més que mai, diàleg!!.

El forat de Sant Ou i el plà de Sant Pere

El forat de Sant Ou és un avenc de més de 70 metres de profunditat situat a la comarca del Ripollès, a prop de Gombrèn, del castell de Mataplana i del Santuari de Montgrony. El lloc ha estat objecte de moltes llegendes, la majoria d´elles relacionades amb les disbauxes del Comte Arnau, l´amo i senyor d´aquestes contrades. Segons la llegenda, alimentada al llarg dels anys pels habitants de la zona, era aquest l´avenc per on el Comte Arnau s´esmunyia per anar a fer “visites” a les monges del monestir de Sant Joan de les Abadesses i per on s´escapava, també, quan era perseguit. No va ser fins la primera dècada del segle XX, quan Mossèn Norbert Font i Sagué, introductor de l´espeologia a Catalunya, explorà per primer cop l´avenc, tot certificant des del fons del forat que aquest no tenia sortida ni cavitats subterrànies. Malgrat tot, la seva espectacular profunditat ha estat la que ha seguit alimentant durant anys aquestes llengendes. En l´actualitat el forat es troba protegit per unes valles de fusta que alerten del perill de caiguda. Més enllà de la curiositat de l´avenc, l´excursió és molt recomanable per la visita a la capella troglodita, l´església de Sant Pere (podeu demanar les claus de l´església a l´hostatgeria i us les deixaran sense problemes, tornant-les és clar!!) i la passejada divertida que farem i en la que visualitzarem, durant el primer tram, una extraordinària panoràmica del Pedraforca.

Com arribar-hi:
Cal dirigir-nos a Campdevànol i d´allà continuar la carretera que va fins a Gombrèn, i uns pocs kilòmetres després de passar el poble trobem a la nostra dreta el trencant que ens porta al Santuari de Montgrony. Tot i que s´hi pot accedir des d´una pista sense asfaltar que trobem a la nostra esquerra, poc després de deixar la carretera principal i abans d´arribar a dalt del Santuari, la meva recomanació és pujar amb cotxe fins al Santuari de Montgrony (anomenat la Covadonga Catalana) i on es diu que els àrabs mai van poder arribar. Un cop a dalt, deixarem el cotxe a l´aparcament. Just entrar i a l´esquerra de l´hostatgeria del santuari s´hi enfilen unes escales que porten a la petita capella troglodita on fou trobada la mare de deu (podeu pujar al diminut segon pis de la capella i fer sonar la campana!). Ara cal continuar pujant però per les escales excavades a la roca que segons sembla feu construir el mateix Comte Arnau per poder accedir al Plà de Sant Pere i una mica més amunt a l´església romànica que porta el mateix nom. Cal dir que fou el bisbe de Vic, Josep Morgades, qui veient la degradació d´aquesta església en començà la seva restauració cap a l´any 1880. Si ens tornem a situar al plà, resseguint el camí vallat amb barana de fusta que voreja el cingle arribarem fins a l´inici del “camí del mal pas” (estret, cantallut i amb baixades i pujades) que ens guiarà, vorejant l´espadat, fins un camí que després d´una forta pujada ens portarà fins l´avenc de Sant Ou, deixant a baix a la nostra esquerra el refugi de les Planelles. El recorregut (anar i tornar) el podem fer tranquilament en poc menys de 2 hores.