
A la porta us hi trobareu un documentat guia que té la paciència durant el cap de setmana d´estar-se sol durant hores davant l´entrada de la mina esperant que s´hi atançi algun curiós. A la mina, oberta només els dissabtes i diumenges, hi podreu accedir pagant un import simbòlic pel seu manteniment. A dins, hi trobareu llum si la “burra” no fa el burro! Sinó hi accedireu amb llanternes (molt millor!!). Dins les galeries (en visitareu 2 i mitja) l´olor de petroli i de sofre us farà prestar atenció a les margues bituminoses (betes de roques) de les que en regalima petroli. Aquestes roques (margues) eren les que s´extreien per destil·lar-les i fer-ne aflorar el petroli. No serà fins al fons de la galeria central on hi trobareu la roca mare, tota ella impregnada de petroli que després de cent anys d´inactivitat continua escolant-s´hi. Atenció al peculiar bacteri blanquinós (estudiat ara per la Universitat de Barcelona) que podreu veure per les roques i que té la sàvia funció de biodegradar el petroli. Conviu, però, amb tritons, salamandres i ratpenats que aguarden tranquils el recés dels anys. Aquests amics no us molestaran perquè ja tenen una galeria exclusiva per a ells, i a la qual obviament no accedireu. Ja de tornada us sorprendrà a mig camí una galeria inundada d´aigua cristalina de pluja (a la fotografia) que fa encara més interessant la ja de per si curiosa visita. Ja per finalitzar, tornareu per una segona galeria, que us tornarà a deixar a l´entrada de la galeria principal. Si us hi arribeu, espero que us agradi.
Del "consell de ciutadania"
Tot i que no en coneixo els detalls, del discurs d´investidura se´n desprèn que el consell de ciutadania, una de les apostes d´aquesta legislatura, serà un òrgan clau per determinar les accions a empendre i les polítiques a aplicar per afrontar el repte de la immigració. Potser serà un espai on es debatrà i s´analitzarà el què, el com i el quan, en temes de convivència, però del que a priori sembla que no hi ha dubte és que PxC no en formarà part, tot i que si que en formaran part totes les altres formacions polítiques, així com potser també d´altres agents socials. Almenys això és el que va dir l´alcalde en el discurs d´investidura quan va fer notar que per formar part del consell només s´havia de renunciar als ideals racistes i xenòfobs. Tot i que l´exigència pot semblar òbvia i evident, i entendre´s com allò políticament correcte, crec que caldria repensar seriosament la possibilitat que PxC n´acabés formant part, inclús sense renunciar als seus postulats. Ens agradi o no, PxC és un partit plenament legal i els seus vots totalment vàlids (i no són pocs!!) i excloure´l d´aquest espai significa excloure del mateix debat la veu de tots aquells ciutadans que van decidir votar-lo, precisament, per donar un toc d´alerta als partits tradicionals en la complexa situació de la immigració. Integrant-lo en el debat és, al meu entendre, la millor manera de fer front al repte plantejat fent política de ciutat i no mostrant feblesa democràtica davant de posicions excloents o xenòfobes.
Vila d´Abadal, "il cavaliere"
Dissabte d´investidura. La sala de la columna plena de gom a gom, però amb alguna absència important. El calor i la suor, els companys de viatge d´aquesta sessió d´investidura. Els ventiladors vermells postrats a la columna, semblen restar impassius al pas dels anys. Durant els 8 anys que he estat regidor no han deixat mai de fer el seu precari servei. Presideixen la sessió el regidor més gran i el més jove, Jacint Raurell i Laia Jurado. Amb posat seriós i poca emoció, Raurell desgrana el protocol d´investidura. En el moment de jurament dels càrrecs, molts dels regidors fan ús d´una acurada prosa de país. Pocs són els que respecten el protocol del Si, ho prometo, o del Si, ho juro. De ser-hi, jo també me l´hagués saltat, afengint-hi quelcom, però breu. Seguidament, s´investeix l´alcalde sense sorpreses, i a més, la CUP, amb un gest elegant, decideix votar en blanc. Aplaudiment sonat pel nou alcalde. Ell mateix comença a posar l´havanera a tots els regidors i també els fa entrega d´un pin d´or (tots els que ja eren regidors el tindran repetit, perquè?). Anglada i els seus regidors fan el primer lleig a l´alcalde no deixant-li imposar l´havanera. Vila d´Abadal no s´immuta i ho respecta. Les dots de cavaller es noten. L´alcalde es prepara per llegir el discurs, fa canvi d´ulleres i es repentina amb estil. Li agrada tocar-se els cabells, és una mania (jo també la tinc, no passa res). PxC fa el segon lleig de la sessió i abandona, juntament amb la seva claca, la sala de la columna. Vila d´Abadal fa una crida al silenci i demostra autoritat començant el seu parlament. Desgrana un bon discurs, no sense abans tenir records per tots els alcaldes que l´han precedit, pel seu pare i sobretot pel seu avi que el contempla desde la galeria de vigatans il·lustres. Durant el discurs deixa entreveure que marcarà perfil propi, no amaga res i matisa poc. Conclou. El recent adquirit quadre dels segadors, de Sert, sembla cobrar vida quan la Coral Canigó entona l´himne nacional, que fa posar el puny en alça al regidor Quim Soler, que és l´únic que l´aixeca. La sessió s´acaba i Vic ja té nou consistori. El camí que separa la sala de la columna de la llotja del blat serà un bany de felicitacions per l´alcalde. S´hi sent còmode enmig de la gent, somriu i encaixa mans a tort i a dret. L´encaixada es nota sincera però se li exigirà un bon treball. A «il cavaliere» de feina no n´hi faltarà. Però d´entrada ja ha demostrat cintura entomant la decisió presa pels portaveus dels diferents grups polítics de no pronunciar discurs d´investidura per deixar Anglada sense poder pronunciar el seu. Per mi, ja ho vaig dir, això és un error perquè només obviant-lo mai solucionarem el problema. Ara, però, ja toca arramengar-se. Que hi hagi sort…
De bipartit a quadripartit

Un alcalde generós.

A "can rumia"

Vestint la investidura

Mà esquerra
Mà esquerra és el que necessitarà el nou alcalde de la ciutat de Vic després dels resultats d´aquestes eleccions. Després del resultat espectacular i alhora preocupant de PxC a Vic, desitjaria dels representants polítics que han estat escollits pels ciutadans una voluntat ferma, serena i inequívoca d´afrontar el principal repte que té la ciutat d´avui. Un repte, el de la immigració i convivència, que ha d´esdevenir un eix vertebrador comú del model de ciutat, del que se n´haurien de despendre una multitud d´efectes col·laterals en sanitat, educació, urbanisme, benestar social, etc… És evident que per fer front a aquest repte i afrontar-lo amb garanties d´èxit, tant des de l´Ajuntament com des del carrer, cal voluntat, estabilitat i contundència, però prèviament i primer de tot cal, també, que entre tots fem un exercici de reflexió i sobretot d´autocrítica. Donar la culpa als altres és un argument barat i poc responsable. A partir d´aquí com més acords, complicitats i sinèrgies positives s´estableixin entre els diferents grups del consistori, millor, però qualsevol acord de govern ha d´estar fet i pensat en clau de ciutat i no per un mer repartiment de poder o en clau de volta. D´entrada, sentit comú. Les presses no ens calen i les exigències tampoc.
Per reflexionar-hi !
Són les 2 de la matinada i tot i que el coixí ja fa estona que em crida, encara tinc temps d´escriure, a cop calent, quatre ratlles. La jornada electoral ha estat llarga i finalment passada per aigua però la ciutat de Vic ja ha parlat i ho ha fet amb contundència, sense embuts. Amb una participació lleugerament inferior, allò rellevant i singular és l´elevat nombre de vots en blanc (un 4,61%) que hi ha hagut. Com a mínim, és el valor més alt registrat des de l´any 1979. Deixant de banda els que s´han quedat al sofà, els ciutadans i ciutadanes de Vic que han exercit el dret de vot en blanc ho han fet per mostrar la seva disconformitat amb els partits en general i els candidats en particular. D´entrada ja és per apuntar-se-la aquesta.
Dit això, m´agradaria recordar el que modestament escrivia en aquest mateix bloc a 21 de març de 2007: “però anant al gra (tot destriant la palla), i segons el meu modest entendre, la meva porra personal (segur que equivocada) seria la següent: a PxC no n´hi donaria més de 4, igual que al PSC, ERC mantindria els 4 actuals, ICV consolidaria de tros el que té, i CIU (sigui quin sigui el candidat) no baixaria de 8. D´entrada deixo la CUP a fora, tot i que en tinc dubtes i podrien tenir un lloc al consistori. El PP, si es presenta, pot jugar un paper residual. En qualsevol cas un escenari bastant obert, però que pot ajudar a matisar fracassos.” A diferència de molts, per mi, doncs, la sorpresa només ha estat ERC i la CUP. Els primers han obtingut un pèssim resultat i que han capitalitzat els segons. La meva constatació ha estat la PxC (trepitjar carrer no enganya). CIU ha aguantat el cop (i tant!)i el PSC ha punxat, perdent una oportunitat d´or per ser alternativa de govern i pal de paller de l´esquerra vigatana. A més, ha passat a ser de segona a tercera força.
Molts diuen: quina vergonya…i ara què? doncs deixant de banda que tothom ha d´assumir les seves responsabilitats, ara podem continuar obviant la realitat o assumir-la i afrontar-la. Podem intentar buscar culpables o trobar solucions. Podem intentar solventar el problema als despatxos o a peu de carrer. Podem intentar donar la culpa als votants de PxC o entre tots fer autocrítica. Seríem cecs si entre tots no ens replantejessim algunes polítiques i certes actituds. Això sí, si ho fem, fem-ho bé i a peu de carrer !
pd: per cert, l´enquesta d´aquest blog, tot i equivocar-se, potser no s´equivocava tant…!
El meu ple de comiat
Ahir dilluns va ser el meu últim ple ordinari com a regidor del PSC a l´Ajuntament de Vic després de 8 anys (1999-2007). No han estat uns anys fàcils, i m´hagués agradat poder-los disfrutar més. No obstant això, ser regidor de la ciutat que m´ha vist néixer i créixer, i de la que en tinc el cor amarat d´estima, ha estat un plaer i un honor. Crec que no puc demanar més. En aquests moments, si haig de tenir un record per algú, aquest és de tros, i sense cap dubte, pel company i amic, Jaume Portell. Ell em va brindar aquesta oportunitat. Sota les sigles del meu partit, el PSC, he estat durant aquests 8 anys el regidor més jove de l´Ajuntament de Vic, però per sobre de les sigles, he estat abans que res i primer de tot, regidor de la meva ciutat. Ho dic amb tota la humilitat, però també amb tota la contundència. I n´estic orgullós. És obvi, doncs, que em sàpiga greu deixar de ser regidor. També ho dic amb sinceritat i sense que em caiguin els anells. Però també tinc la ferma convicció de no equivocar-me i de fer allò que em cal. El què penso és el què dic, i així ho continuaré fent sempre.
Des d´aquí vull donar gràcies a tot l´equip humà de l´Ajuntament, de totes les àrees, departaments i organismes autònoms, ja siguin funcionaris o contractats, doncs de tots ells, sense excepció, n´he obtingut sempre la resposta que en buscava. Mai m´he sentit desatès, tot al contrari. L´apreci és mutu. I com no, també vull donar les gràcies a tots els companys polítics de consistori, de la present i de l´anterior legislatura, ja siguin del meu propi partit, com també i sobretot de la resta de formacions polítiques, que sempre m´han brindat un tracte exquisit, fins i tot desproporcionat, i als que a més de companys, considero amics. I el mateix puc dir del meu alcalde. Un record també pels periodistes, dels que mai n´he tingut queixa, dels d´ara i dels que hi havia abans, doncs puc dir sense por a equivocar-me que n´he estat un privilegiat. Em quedo amb els seus somriures a l´últim ple. I per descomptat, i en primer terme i per sobre de tot, dóno les gràcies a tots els ciutadans i ciutadanes de Vic, a les entitats i associacions, que amb el seu tracte i el suport dispensat, m´han fet partícep de les seves inquietuds, a les que modestament, sempre he intentat respondre. D´ells n´he après molt i junts hem convergit a entendre que la política municipal sobrepassa qualsevol política de partit i esdevé sentiment de ciutat.
Aquest diumenge tots els ciutadans i ciutadanes tenim una cita i cal que ens hi trobem tots. Tots som partíceps del joc democràtic que ens regalen les urnes i no podem defraudar-les. Si no votem no ens queixem. Tothom ha de fer-ho per la que cregui que és la seva millor opció. Però detesto aquells que especulen amb el vot dels altres. Com sempre, jo ho faré pensant en la ciutat, i a més ho faré convençut, amb la consciència tranquila i d´acord amb les meves conviccions.

